El llegatd'un escriptor nazi

Alguns diaris de París han parlat de L'Encyclopédie du Pays Catalan (ed. Privat), a causa d'un dels articles més breus d'aquest llibre, dedicat a l'escriptor Robert Brasillach. L'autor de l'article hi afirma que cal reconèixer la qualitat literària de Brasillach, malgrat els seus errors. Quins errors?
Brasillach, nascut a Perpinyà el 1909, va ser un dels representants més excels de la qualitat francesa en literatura: classicisme d'estil i cultura enorme. La seva antologia de poesia antiga grega és, encara avui, citada com a modèlica i es reedita de tant en tant el seu diccionari de cinema.
Paral·lelament era antisemita, col·laborador entusiasta dels nazis i, el 1945, va ser afusellat. De fet, va ser l'únic col·laborador afusellat per culpa dels seus escrits -era periodista a Je suis Partout-. No va servir de res que molts escriptors, entre els quals hi havia alguns resistents, signessin una petició en favor seu, el general De Gaulle va refusar de graciar-lo. Una teoria sobre aquest refús diu que, en el dossier de Brasillach presentat a De Gaulle, hi constava una foto d'ell, somrient al costat d'un oficial nazi somrient. De Gaulle, distret, s'hauria equivocat de persona, pensant que Brasillach s'havia disfressat de nazi. Arran d'aquesta infàmia, hauria confirmat la sentència.
Les idees i la mort de Brasillach, avui, són una petita espina en la consciència de la intel·lectualitat francesa i nord-catalana. Bé, ho són molt de tant en tant, quan algú ens recorda qui era, què va fer i com va morir.
La pregunta és: es pot llegir Robert Brasillach, o no se'l pot llegir? La mateixa pregunta, aplicada a un altre escriptor antisemita, Louis-Ferdinand Céline, troba generalment una resposta positiva: Céline és un dels més grans escriptors francesos del segle XX i només alguns dels seus llibres són, literalment, fastigosos. Fastigosos, només els escrits periodístics de Brasillach ho són, la resta de la seva obra és del tot llegible.
El fet que Brasi
llach no tingués l'extraordinari talent de Céline no es pot tenir en compte per saber si és correcte, o no, de llegir-lo.
Llavors, si evoqueu el problema amb intel·lectuals de Catalunya Nord, us adonareu que l'opinió que tenen de la seva obra no depèn de la seva obra. No depèn tampoc de si defensen o condemnen les seves idees: molts pocs les defensen. Depèn de si pensen que és acceptable que hagi estat afusellat o no. Els que pensen que «un nazi menys sempre és un nazi menys» diran que escrivia novel·les avorrides «com redaccions d'escolars», que era un intel·lectual pedant i buit, i que va trobar amb els nazis una manera de poder accelerar el seu ascens social.
Els que creuen que va ser un error afusellar algú que no va tenir cap responsabilitat directa en cap detenció ni deportació expliquen que val la pena llegir els seus retrats melancòlics de la joventut parisenca, recorden que les pàgines d'amor de Comme le temps passe són citades en les més exigents antologies de literatura eròtica, o que els poemes que va escriure des de la seva presó, en espera de ser afusellat, són com un eco al que escrivia el també empresonat François Villon, mig mil·lenni abans... Fins i tot us podran explicar que sentia admiració per Catalunya i per algunes figures de l'irrendemptisme català.
En el fons, aquests arguments no serveixen de res perquè llegir Robert Brasillach és, es vulgui o no, llegir algú que admirava Adolf Hitler... Tot i això no deixa de ser curiós que uns diaris parisencs ataquin una enciclopèdia que diu que Brasillach es pot llegir.
Brasillach és reeditat regularment, a París mateix i en col·lecció de butxaca, per editors gens sospitosos d'idees nazis.