La guerra que volem evitar

Poc em podia imaginar el que passaria aquell dia a Nova York i Washington, quan el matí de l'onze de setembre del 2001 em vaig posar a la cartera el llibret titulat ¿Por qué la guerra?, amb les cartes creuades entre els savis Albert Einstein i Sigmund Freud, escrites als anys trenta, al voltant de la qüestió que planteja el primer: hi ha alguna manera d'alliberar els homes de la fatalitat de la guerra? La meva intenció de llegir el debat entre Einstein i Freud es va veure frustrat. Me'n van passar les ganes. De totes maneres, finalment i pocs dies després, vaig llegir el llibre. I les frases finals de Freud, responent a la pregunta inicial d'Einstein, donaven resposta a l'angoixa que els atemptats de l'onze de setembre ens feia compartir a la majoria de la gent: tot allò que impulsa l'evolució cultural va contra de la guerra. Freud ho deia pocs anys abans de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. El progrés cultural que Freud reivindicava no va ser suficient; pocs anys després la Segona Guerra Mundial arrasava Europa. Però també és cert que el progrés, també cultural, d'Europa després d'aquella massacre col·lectiva ha impedit que els europeus es tornin a matar entre ells. Tot plegat em venia al cap després de la manifestació del 15 de febrer passat: la cultura i el progrés enfront de la guerra, la humanitat que aspira a alliberar-se d'un destí fatídic. A Europa, a Amèrica, a Oceania. I vet aquí una de les qüestions del debat d'avui.
Tenim alternativa a la guerra enfront al risc que per a la seguretat a l'Orient Mitjà suposa el sàtrapa Saddam Hussein i el seu desig de dotar-se d'armes nuclears? I és evitable aquesta guerra? Sembla clar que la societat, que l'opinió pública mundial que es va manifestar el dia 15 passat va ser rotunda: necessitem alternatives a la guerra. Cap manifestant va defensar el dictador de Bagdad. Cap manifestant va expressar la més mínima simpatia cap el genocidi dels kurds. Però cap manifest va acceptar qu
e la gent de l'Iraq, la gent amb rostres, històries, esperances i pors es mereixi el sofriment de la guerra.
I la política? Què en diu la política davant el dilema obert? Doncs la política, la política catalana, l'espanyola, l'europea s'ha de creure allò que ha estat essencial des de 1945 en el manteniment, amb tots els fracassos que es vulgui, però també amb més èxits del que som capaços de recordar, en un sistema de relacions internacionals que ha situat les Nacions Unides en el centre de l'ordre internacional, que ha situat l'ús de la força com la darrera opció i que ha cregut en el dret internacional i amb els corresponents mecanismes coercitius per garantir el compliment de la legalitat. Amb errors i contradiccions, però que ha estat tremendament útil, i que ha rebutjat de ple el concepte immoral de guerra preventiva. Aquesta ha estat l'aposta d'Alemanya, Bèlgica i França enfront de l'entusiasme bèl·lic de Blair i Aznar.
Estaran el govern d'Aznar i el PP a l'altura moral i política que li vam demanar els manifestants? Em temo que no. Aznar ha optat per l'entusiasme militar, el seguidisme fàcil a l'actual govern nord-americà
I aquesta també és l'aposta de la resolució aprovada pel Consell Europeu Extraordinari d'aquest 17 de febrer: «la guerra no és inevitable. La força hauria d'usar-se només com a darrera opció». I aquesta idea, com molt bé ha apuntat Michael Walzer, entesa com la necessitat d'analitzar totes les alternatives imaginables abans d'alliberar els gossos de la guerra. Des de la guerra del Golf, les Nacions Unides han mantingut l'Iraq lluny de ser una amenaça a la seguretat regional i mundial. Amb l'embargament, amb les zones d'exclusió aèria, amb la pressió dels inspectors i potser amb massa sofriment de la gent de l'Iraq. Avui aquest sistema, que inclou l'amenaça de la força, pot continuar sent útil. Amb més temps per als inspectors i amb noves formes de pressió que no passin pel patiment generalitzat del poble de l'Iraq.
La guerra pot ser evitada. És possible. La política ho ha de fer possible. Estaran el govern d'Aznar i el PP a l'altura moral i política que li vam demanar els manifestants? Em temo que no. Aznar ha optat per l'entusiasme militar, el seguidisme fàcil a l'actual govern nord-americà
. I és que el progrés cultural, l'avanç de civilització que suposa el pacifisme de les nostres societats i que va esclatar el dissabte 15, no té reflex en les posicions fonamentalistes de l'administració republicana als EUA ni tampoc en la mentalitat radicalitzada d'Aznar. Igual que al País Basc.
Per aquells que creiem en la necessitat d'alliberar la humanitat de la fatalitat de la guerra avui, quan els més poderoses són tan bàrbars, hem de dir que aquests són uns mals temps. Segurament ens caldran encara molts anys de civilització, de l'evolució cultural en la qual Freud posava les seves esperances per foragitar el genet de la guerra i construir un nou sistema de relacions internacionals, basat en el dret, potent i actiu, orientat a eradicar la injustícia i la barbàrie.