Aliats polítics que fallen

Els principals problemes de la coalició angloamericana aparentment són derivats de la seua lentitud en l'avanç, però, de fet, no són militars sinó polítics. Perquè ara mateix els principals problemes de la coalició són, d'un costat, la indiferència de la població xiïta i d'un altre, la difícil situació al Kurdistan. Teòricament xiïtes i kurds havien de ser els dos aliats sobre els quals pivotaria l'atac dels EUA. Però resulta que, per un costat, els xiïtes es mostren indiferents i per un altre, els kurds estan més preocupats pels turcs que per com actua el mateix Saddam. Els xiïtes especialment era previst que rebrien amb molta alegria la invasió i per això ha sorprès la seva indiferència. D'aquí que no s'hagin vist grans manifestacions de suport a l'atac ni enormes alegries entre la població que habita el sud de l'Iraq. Quedar-se sense aquestes aliances dificulta de manera sensible la tasca política dels americans, especialment en la perspectiva d'haver-se de quedar uns anys ocupant l'Iraq, però dificulta també la tasca militar ja que no podem comptar amb la complicitat que en molts casos estableix en informació, avisos o suport logístic. Al nord, la situació és particularment tensa i els Estats Units busquen com siga evitar el que defineixen com una guerra dins de la guerra: que turcs i kurds s'enfrontin entre ells. Però de moment, no ho tenen fàcil perquè la guerrilla kurda ha demostrat ja tenir més por de l'actuació dels turcs que del que pugui fer Saddam, que en definitiva fa molts anys que no controla el territori autònom del Kurdistan. La hipòtesi d'una guerra paral·lela és un malson perquè obligaria els americans a prendre decisions per uns o per uns altres, decisions que sempre han volgut evitar. I de fet, per això han enviat forces especials encarregades d'evitar les friccions entre turcs i kurds que podrien fins i tot estendre's a l'altra banda de la frontera.