Jacques Chiràquix o Jacques Chiraquià?

Alguns dels petits palestins nascuts aquests últims dies han estat anomenats Chirac. La premsa francesa ho explica a tall d'anècdota però amb un deix d'orgull i de respecte pel seu president absolutament inusitat. I és que s'ha descobert una cosa que ni tan sols els més fidels del president no creien de debò: Chirac és gaullista, nét espiritual del general i, de passada, el descendent directe d'Astèrix. Chirac, ara és segur, tindrà el seu nom en els llibres d'història. Quina revenja envers Mitterrand i Giscard d'Estaing, que mai no havien amagat el menyspreu que els inspirava... Chirac és avui rehabilitat i a ningú no se li acudiria parlar de les possibles estafes en les quals va estar involucrat ni de la seva capacitat per dir una cosa i el contrari d'aquesta cosa quasi simultàniament... A l'altra banda de l'Atlàntic, és clar, les coses són diferents. Per a la premsa bushista més histèrica Chirac és el traïdor occidental, i donen explicacions no gaire glorioses de la seva resistència a l'opció bèl·lica: les companyies petrolieres franceses, i també les alemanyes, tenen llocs privilegiats a l'Iraq i no els volen perdre. Els seguidors de Bush es mofen del sentit pretesament democràtic d'un home que s'alia amb els assassins de txetxens i els assassins de tibetans per defensar la pau... Els francesos, però, han triat, i la popularitat de Chirac puja més de pressa que els Tomahawks. En aquest context, els pocs francesos que estan a favor de la intervenció militar ho tenen complicat. Només dos o tres polítics han gosat expressar-se en aquest sentit i els seus amics de partit els han amablement bandejat. Aquests bel·licistes, per redimir-se, es mostren encara més hostils a Bush que els altres i alguns han afirmat que el president americà i, doncs, els EUA, serien el principal problema per a l'estabilitat del món del segle XXI. Però afegeixen que, pel que fa a l'Iraq, Bush té raó. Aquesta aparent paradoxa afecta també els antiguerra: fa
dies que els polítics partidaris del vet francès ja no pronuncien els mots Estats Units o americà sense fer-los seguir de les paraules amics, amistat o aliats històrics i tots expliquen l'amor profund que senten per aquest país. Mentrestant, alguns diaris accepten de publicar les tribunes desesperades de Kendal Nezan, el president de l'Institut Kurd de París. Situant-se fora de la qüestió onusiana de la legalitat de la intervenció, intenta fer comprendre per què vol la guerra. Diu que si els americans intervenen el seu poble patirà, però que si no hi ha guerra un dia o altre Saddam Hussein tornarà a venjar-se d'ells. I que encara que no ho faci, els kurds coneixeran per encara molts anys «la dictadura, la servitud i la mort lenta». Però els kurds, a França, mai no han interessat gaire. Avui tampoc.