L'arracada que brilla més que mai

L'arracada que fa uns anys va servir d'excusa perquè Sixte Moral no fos el candidat socialista a l'alcaldia de Vilanova ara brilla més que mai a l'orella esquerra d'aquest home que ha tornat a situar el PSC com a primera força política de la ciutat en unes eleccions municipals després de vuit anys de victòries convergents. Eren altres temps i aleshores els socialistes tenien més complexos que ara. Però en realitat no era pas l'arracada la que preocupava el partit sinó el caràcter esquerp, independent i a vegades introvertit d'aquest mestre d'escola. Però amb el temps, els socialistes han superat molts complexos -el de l'arracada, el primer- i Moral ha après a ser més obedient quan cal i, sobretot, a ser més extrovertit per arribar amb més facilitat a la gent.
Sixte Moral ha après a potenciar aquests valors des que el 1999 va teixir el pacte d'esquerres que el va fer alcalde. I n'ha après, en part, perquè s'hi ha vist obligat, perquè el càrrec exigeix carisma, simpatia i bon humor. A canvi de cedir en aquest terreny públic, Moral ha conservat hàbits irrenunciables: dinar d'hora, rentar els plats per relaxar-se, veure El cor de la ciutat, anar a dormir aviat i llevar-se a trenc d'alba per passejar per la ciutat solitària i acabada de regar que és de la que n'està realment enamorat. Moral no ha renunciat ni a l'arracada, ni als braçalets ni al te carregat, i amb tot això ha donat als socialistes la victòria que fa vuit anys que esperaven i ha donat també una lliçó als que fa quatre anys van desconfiar del pacte amb ERC i ICV i que fa uns quants anys més li van posar totes les traves que van poder perquè fos cap de cartell amb l'excusa que l'arracada de l'orella esquerra no era la millor tarja de presentació. I així els va anar.
Diumenge passat, Moral era conscient que afrontava un repte decisiu per a la seva trajectòria política: guanyar per tornar a ser alcalde o perdre per anar-se'n a casa. Tot feia pensar que les coses no li anirien m
alament, però sabia que un cop més s'enfrontava a un rival potent com és Esteve Orriols (CiU), un polític al qual sempre ha reservat un gran respecte. Sixte Moral no va començar a respirar tranquil fins que el PSC es va començar a distanciar de més de tres-cents vots respecte de CiU, i això no va passar fins que ja es duia més de 60 escrutat. Les palpitacions van anar en augment a mesura que la distància creixia i fins i tot llavors, que els socialistes ja tenien deu regidors assegurats, van arribar a pensar que entraria l'onze, però el degoteig de vots es va aturar i Xavier Carbonell es va quedar a les portes del nou consistori.
Després d'una nit d'insomni i un endemà ple de felicitacions i tes ben carregats per mantenir-se desvetllat, Sixte Moral admetia que si arriba a perdre les eleccions hauria plegat i se n'hauria anat cap a casa. I ho hauria fet, i hagués continuat dinant aviat, rentant els plats, mirant El cor de la ciutat, ficant-se al llit a les deu tocades i llevant-se a les sis per passejar per la ciutat solitària i acabada de regar de la qual n'està enamorat.