El viacrucis de Sant Andreu

El 21 de juliol, la justícia tindrà l'última paraula: el jutjat de primera instància número 37 de Barcelona celebra la vista oral per decidir si dóna la raó als veïns i al Ministeri de Defensa, i ordena el desallotjament de les casernes del barri de Sant Andreu de Barcelona, on resideixen irregularment centenars de persones, o si, al contrari, fa costat als ocupants, la majoria dels quals són immigrants que no tenien cap altre lloc per viure i es van instal·lar a les casernes aprofitant que estaven abandonades des de feia anys. El cas de les casernes de Sant Andreu s'han convertit en un veritable conflicte veïnal, a part d'un greu problema d'insalubritat; és una bomba de rellotgeria a punt d'esclatar.
Tot va començar cap a final del 2001, quan un petit grup d'estrangers -la majoria, famílies amb fills- es va instal·lar al recinte, desocupat per l'exèrcit el 1998, i va rebre el suport de l'associació de veïns de Sant Andreu Nord. «Què havíem de fer? Cada dia venien al nostre local a demanar-nos ajuda», diu el vicepresident de l'entitat veïnal, Carles Lozano, per qui l'associació va actuar per una simple raó humanitària. Alguns veïns van donar mantes i menjar als immigrants, altres van penjar cartells als contenidors d'escombraries en què avisaven que no s'hi llencés res que els estrangers poguessin aprofitar, i fins i tot l'associació de veïns va intercedir davant la delegació del govern espanyol a Barcelona perquè no fessin fora els ocupants fins passat l'hivern. La notícia de l'ocupació del recinte, de 90.000 metres quadrats, va córrer com la pólvora, i si al començament només hi havia una trentena d'estrangers, després s'hi van instal·lar desenes i desenes de persones més. A la primavera del 2002, el recinte ja era un veritable cafarnaüm de gent de totes les nacionalitats i condicions, i els veïns es van començar a queixar, sobretot els que hi viuen a tocar i tot sovint havien de suportar el soroll dels nous inquilins. Es van recollir si
gnatures de protesta -un total de 5.000-, i es va constituir la plataforma veïnal de Sant Andreu, que al principi estava disposada a treballar amb l'associació de veïns i els comerciants de la zona per trobar una solució a la situació creada, i que, en canvi, després se'n va desmarcar i es va decantar per dur a terme accions més radicals: va boicotejar la celebració dels Tres Tombs, que a Sant Andreu és emblemàtica, i es va enfrontar verbalment i físicament amb l'entitat veïnal, a la qual acusa de ser la culpable de tot per haver permès l'ocupació inicial. Mentrestant, l'Ajuntament de Barcelona al·legava que no hi podia fer res, perquè les casernes són propietat del Ministeri de Defensa, i la Generalitat deia que tampoc, amb l'argument que no té competències en immigració. Pel que fa al Ministeri de Defensa, s'escuda en el fet que tots els intents que ha dut a terme per trobar una solució han fracassat, a causa dels recursos interposats per evitar el desallotjament.
Aquest any, la situació es va fer insostenible, i les protestes de la plataforma veïnal, també: manifestacions constants al carrer i casserolades a la nit. L'Ajuntament va reaccionar sancionant el Ministeri de Defensa per la insalubritat del recinte -on la brossa va arribar a acumular-se en autèntiques muntanyes-, i la Generalitat va encarregar a la Creu Roja un estudi per conèixer la realitat de les persones que ocupen les casernes i la possibilitat d'allotjar-les en un altre lloc. Després de les eleccions municipals, es va constituir una comissió de seguiment formada per les administracions local, autonòmica i espanyola, pels veïns i els comerciants, i la setmana passada el consistori, amb permís del jutge, va iniciar les tasques de neteja i desratització del recinte, que s'havia convertit en un veritable niu de brutícia. Els ocupants temen el pitjor, i les ONG preveuen un altre episodi com el de la plaça Catalunya de Barcelona de fa un parell d'anys.