Les empreses tèxtils de Vilanova van apropar les dones a la pràctica de l'esport durant l'època franquista

«Un esforç físic realitzat per una dona en dosis altes és una de les causes que contribuiran al seu envelliment físic i moral. La dona pot fer esports que tingui moviments suaus, graciosos, delicats i elegants.» Aquestes són només dues de les «perles» que es poden trobar en publicacions dels anys quaranta i, especialment en el manual de normes de la Secció Femenina, una divisió de la Falange Espanyola a la qual Franco va encomanar la difusió de l'esport entre les dones. Però no hi havia perill de «perversió», perquè es va aprofitar l'eina esportiva per a la «reafirmació nacional» i el millor mitjà eren les fàbriques locals.

Les fàbriques van ser nuclis de formació d'equips i de pràctiques esportives ben diverses. A Vilanova, el sector tèxtil en el cas de les dones va ser centralitzar la creació d'equips de bàsquet a fàbriques ja desaparegudes com el Marquès, Fènix, Fàbrica Pirelli i Fàbrica Nova, on únicament s'apuntaven les noies més joves.

«Anàvem a l'Espanya Industrial (Barcelona) i ens posàvem en línia saludant amb el braç aixecat i cantant el Cara al sol», explica Neus Figuerola, capitana de l'equip de bàsquet de la fàbrica Fènix, en el llibre que ha editat l'Ajuntament de Vilanova. Però les treballadores aïllaven aquests fets i s'estimaven més quedar-se només amb la part positiva per evitar complexos. Petites coses com el vestuari podien representar tota una modernitat, però també guillotinada per l'ombra del franquisme: «les faldilletes curtes es declaren imcompatibles i incòmodes... Les faldilles pantaló donen a la figura un aspecte perfectament femení i no tenen picaresca només en el nom».

Difícilment la pràctica de l'esport va obrir les portes a cap jugadora durant l'època franquista, però almenys les treballadores d'aquestes fàbriques van poder prendre contacte amb el bàsquet i amb la gimnàstica. Els partits tenien força espectadors, sobretot companyes de fàbrica, i de seguida es van començar a despertar grans rivalitats. Els equips que més van durar van ser el del Fènix i el del Marquès, dos rivals històrics, segons recorden moltes de les seves protagonistes. Les jugadores acostumaven a entrenar a les sis del matí, perquè a les nou entraven a treballar a la fàbrica, i utilitzaven els camps que hi havia al costat de l'hospital i al costat del mercat. Les baixes de l'equip es començaven a produir a mesura que les jugadores trobaven xicot i es casaven.

Aquesta era només una altra estratègia que tenia la dictadura franquista de mantenir ocupats els ciutadans i tutelar fins a la més mínima expressió de llibertat, com ara la pràctica de l'esport. Però les barreres que van trencar aquelles primeres dones esportistes han fet possible que avui Vilanova estigui al capdavant de l'esport d'elit sota el guiatge d'esportistes com la jove promesa Debora Gálvez, l'atleta Carme Blai i les olímpiques Esther Moya i Laura Martínez.