PONÇ PUIGDEVALL

Miquel Martí i Pol era el poeta de la multitud privilegiada que s'estalvia el sofriment de la lectura: Miquel Martí i Pol agrada als falsos lectors que creuen en la bondat del gènere humà, que pensen que el ritme vital està constituït per una sèrie de paraules que indueixen al progrés de la moralitat, que s'afanyen a sostenir que el fet de viure no comporta cap registre d'ombra ni cap misèria de l'esperit. En els versos de Miquel Martí i Pol tot és d'una absoluta evidència, les coses són les coses de sempre i els sentiments no tenen cap mena de costat fosc: una taula és una taula i estimar algú que es digui Marta vol dir, exactament, això. Són versos amb una claredat periodística, que emocionen o entusiasmen els lectors gens partidaris de l'art de complicar-se la vida. S'hauria de saber el grau de sinceritat que contenen els seus versos, s'hauria d'esbrinar si la seva privacitat portava a bon port el que els seus versos relaten, i s'hauria d'investigar si hi ha algú que se sàpiga de memòria qualsevol poema de Miquel Martí i Pol. Era més un exemple de dignitat física i moral que no pas un escriptor a imitar, tot i que també va tenir la mala sort de veure -i de llegir- com un estol de poetes de poble el van agafar com un punt digne de seguir.
L'obra de Miquel Martí i Pol mai no em va acabar d'interessar per una sèrie de qüestions relacionades amb el poc malabarisme verbal que utilitzava, però encara em van interessar menys els missatges que transmetia, massa a la vora del concepte carrincló i d'un fals benestar anímic. M'irritava encara més saber que els seus versos malmesos triomfaven a les mans d'una gent que ignora la màgia verbal dels escriptors que són, de debò, un poeta de veritat: els que trasbalsen, incomoden, dificulten la vida quotidiana i traslladen el lector cap al territori de l'ambigüitat verbal i moral. Amb bons sentiments es pot fer bona literatura, però és necessari que hi hagi una ambició estilística que Miquel Martí i Pol,
malauradament, no posseïa.