CARME SOLÉ

M'han demanat que parli de tu, i ho faig, amb amor. Saps que a mi les paraules se'm fan esquives a l'hora d'escriure però avui ho faig per refer-me del temps que fa que no hem xerrat com ho solíem fer, quan semblava que el temps era més generós amb tots nosaltres.
Era exactament l'any 1982, Els contes de la vila de R, L'Aniversari em va sacsejar, aquell llibre parlava del que en aquell moment era fonamental per a mi, vaig tenir de seguida un gran desig d'il·lustrar-lo, de temps que tenia moltes ganes de conèixer-te i ara tenia un bon pretext per fer-ho.
I d'aquesta manera va néixer la nostra amistat. Vaig pujar moltes vegades a Roda de Ter per veure't, la Dolors ens deixava, ja us enteneu i ens volava la tarda. Més endavant, la Montserrat ens acompanyava. Elles van fer-te companyia en el teu viatge.
L'Aniversari ens va unir a nosaltres en la literatura i de passada va crear un problema als llibreters que incòmodes no sabien on situar-lo: per als nens era considerat inadequat i per als grans, un àlbum il·lustrat no tenia espai previst. Tot això et va animar més i vas escriure En Joan silencis.
Curiosament, el teu darrer poema que vas escriure per a nens i que aviat sortirà també parla del silenci. Quietud es titula. Després va venir el Bon profit, poemes per a nens petits, que posteriorment va créixer amb una segona part Per molts anys. Tot això perquè vull dir que el teu amor per la vida t'ha fet també estimar els més petits a qui has volgut parlar, perquè aprenguessin la música de les paraules, la síntesi del pensament, el gust per les coses petites.
Nosaltres hem compartit moltes estones, hem plorat i hem rigut per nosaltres, pels nostres amics i també per tot el que ens preocupava del món, si algú ho vol entendre li diré que llegeixi els teus poemes La Soledat González i L'Elionor, dues joies de la teva poesia.
Recordes aquell sopar a Esparreguera amb en Pere Calders, vam riure tant que els plats van quedar sencers a la taula. Se'm
fa dolorós pensar que no riurem plegats mai més, que els teus ulls negres plens de llum no em miraran mai més, que la teva rialla ja no ens acompanyarà, però saps, continuaré alegre en pensar-te i et tindré sempre al costat amb les teves paraules.
Avui et ploro amb el meu cosí Ricard, tots dos heu marxat cap a l'altra banda, diuen que s'hi està molt bé. Aquí baix la vida continua.
Un petonet.