Esperança en el llenguatge

Es podria començar aquest article explicant tota una sèrie d'anècdotes personals per arribar a exposar, de veritat, el pensament radical de l'home contemporani davant una realitat cada vegada més plena de buits. Una altra manera de començar aquest article podria ser també exposant el pensament radical de l'home contemporani per comprovar, en un futur no gaire llunyà, tots aquells errors humans que permetran demostrar la impossibilitat de l'ésser humà d'actuar com una font d'energia positiva. O bé es podria portar aquest experiment comunicatiu allà on es forma per tal de millorar una realitat tallada a cops de paraula.
Amb aquesta idea, es podria dir que es necessita esperança per pensar, primer, i després actuar, per fer un silenci, primer, i després dir una primera paraula. Proposo que fem una petita prova regional per comprovar les diferents reaccions davant d'una mateixa situació.
Es podria parlar d'una nena de 4 anys que ahir, en què hi havia mercat, va ser maltractada pel seu pare. El pare és un home d'uns 35 anys, prim, amb bigoti, de pell fosca. Es podria portar aquest article sobre aquests fets al pare i fer-li veure la greu situació a què va sotmetre la seva filla. Se li podria dir que això de pegar nens no està bé, que això de demostrar la seva intel·ligència amb la força ni és cap prova d'intel·ligència ni el fa més savi. Davant de l'article es podria esperar una reacció negativa, de rebuig, del pare; una simple reacció violenta que acabés portant el puny, els ossos, al cos de la seva dona a través d'unes ones rabioses, plenes de pànic i dolor.
En un altre nivell, també es podria dur aquest article a les persones que, tot passejant pel mercat, van presenciar l'escena dels cops i dels crits protagonitzada pel pare amb la nena de 4 anys. Se'ls podria recriminar que això de permetre que un pare maltracti la seva filla no està bé. Però és clar que, alhora, també es podria esperar una reacció justificada, de rebuig, de les persones
que van veure com passava l'escena. Podrien dir que alguns individus són d'aquesta pasta i que no s'hi pot fer res, podria arribar a dir alguna persona. O, fins i tot, que encara hauria estat pitjor la intervenció, podria haver dit un altre, en recordar aquells ulls penetrants i foscos del pare, aquells ulls plens de pèls i durícia.
Per acabar el cicle experimental, es podria portar l'article a la persona que el firma, i preguntar-li per què ell no va evitar l'escena del maltractament. L'articulista podria respondre que no hi va intervenir perquè veia inevitable l'escena. I podria afegir també que volia fer un silenci, primer, per després portar l'article al pare. Al pare que ara juga a cartes al bar, mirant de reüll el partit de futbol a la tele, amb una cervesa al seu davant, malhumorat per la feina i per tot. Enfadat, a més a més, per aquest article que li ha portat un jove desconegut que no té cap dret a posar-se en el que ell fa en la seva vida privada. Que la vida, en efecte, no és de ningú.
Després d'aquest experiment i veient que en aquesta història no hi ha opcions possibles, pregunto: de què serveix el llenguatge si la paraula no ens fa éssers humans? En aquest aspecte, arribo a la conclusió que el llenguatge serveix únicament per demanar esperança. Esperança per tornar les paraules al seu lloc. Ara, també podria acabar l'article donant opcions a totes les persones implicades en el punt inicial del cicle experimental, el maltractament de la nena de 4 anys a mans del seu pare. Persones que no van intervenir per aturar els fets; persones que, com jo, creuen que alguna cosa ha de canviar perquè el llenguatge sigui utilitzat, per fi, com una forma d'acostament i intercanvi.