Confesso que he trigat a decidir si escrivia aquest article o no. No perquè m’hagi tornat especialment pessimista, a potser començo a tornar-me un “avi cebolleta”, sinó perquè cada cop veig més gent resignada a un mantra senzill: pagar, callar i deixar que el sistema t’arrossegui. Però l’economia —com la vida— funciona amb incentius. I quan els incentius es distorsionen, apareixen els problemes i les dificultats. Tots els indicadors apunten que Europa fa temps que ha deixat de conduir la locomotora mundial i ja no son líders, ni pinten res, en l’entorn internacional. Potser encara som un tren… però més aviat el vagó ja és de rodalies.

Al món vivim una crisi internacional que ens retorna a posicions de trinxera i a una polarització extrema. Les democràcies liberals perden pes —potser perquè els liberals han desaparegut del mapa polític internacional?— i el relat s’ha simplificat a bons i dolents. I us diré la veritat: després de veure vídeos, escoltar podcasts i llegir notícies, cada cop tinc menys clar qui són els bons —si és que mai han existit—.

Inflació, deute i realitat fiscal

La guerra d’Ucraïna ha actuat com un catalitzador. L’energia s’ha encarit, els costos empresarials han esclatat (Alemanya a sofert un gran impacte a la seva economia) i la inflació ha estat el mecanisme de redistribució més silenciós i injust: erosiona l’estalvi i castiga de manera especial les rendes baixes (l’impost dels mes humils). A Espanya, aquest procés s’ha produït amb un endeutament públic que supera ja els 1,7 bilions d’euros, és a dir, més del 90% del nostre PIB. Traduint-ho: una part creixent dels nostres impostos no paga serveis, solament ja paga interessos.

Quan el deute creix més ràpid que l’economia, tard o d’hora algú ho acaba pagant, preguntieu-li als grecs. O bé retallant despesa, o bé pujant impostos, o bé deixant que la inflació faci la feina bruta. I, curiosament, sempre acaba pagant la mateixa franja social, la classe baixa i la mitjana.

Europa: regulació sense competitivitat

La Unió Europea ha apostat decididament per la híper-regulació, mentre altres blocs econòmics juguen una altra lliga: fiscalitat competitiva, energia més barata i mercats laborals més flexibles. El resultat és un clàssic dels manuals d’economia: pèrdua constant, any darrera any, de productivitat relativa.

Ens agrada parlar d’estat del benestar, però oblidem una premissa bàsica de Keynes —que alguns interpreten selectivament—: primer cal generar riquesa per poder distribuir-la (abans necessitem la Gallina). I si tota l’energia política es concentra en normatives, càrregues administratives i control burocràtic, acabem penalitzant el motor real de l’economia: l’empresa i els empresaris.

Europa sembla perduda, sense lideratge. Ara es parla fins i tot de rearmament i d’una nova guerra freda perquè, segons alguns, Rússia atacarà un país de l’OTAN de manera imminent. Parlem d’un país —la Federació Russa— amb 145 milions d’habitants i un PIB similar al d’Itàlia, que en té 60 millions. Ens diuen que la guerra d’Ucraïna els costa uns 1.200 milions diaris. Algú creu sincerament que amb aquestes xifres estan per llançar-se a més aventures militars? Jo ho dubto, solament engronsaren les butxaques d’alguns amb sistemes de defenses per a un enemic virtual. La por si que és un arma social i perillosa.

Automoció: un termòmetre social a Europa

El sector automobilístic europeu al 2025 ho il·lustra perfectament. Mentre algunes marques europees s’entesten a convertir el mercat en un aparador de SUV/elèctrics Premium que ningú ha demanat, el cotxe més venut continua sent un model senzill, assequible i pràctic: el Dacia Sandero. La conclusió és econòmicament clara: la classe mitjana ja no compra estatus, compra supervivència perquè ja no arriba. I quan fabricar un vehicle per sota dels 20.000 € “ja no surt rentable”, no estem davant d’un problema de clients… sinó de costos estructurals i laborals. Una estratègia inadequada pensada únicament per compensar uns costos estructurals i laborals que fan inviable el segment mitjà i baix. Resultat? un veritable desastre estratègic.

Moltes marques de cotxes europees estan en situació molt delicada a punt de caure (diuen que fins a 12 marques europees molt rellevants). Fins i tot Porsche va apostar per electrificar els seus models més venuts… i els concessionaris s’han quedat amb estocs acumulats. Aquí, a casa nostra no ens escaparem: SEAT i CUPRA reconeixen que no és rendible fabricar cotxes per sota dels 20.000 €.

No m’estranyaria que la Comissió Europea hagi decidit frenar l’electrificació massiva del parc automobilístic abans del 2030. Perquè, al ritme actual, ens quedarem sense indústria abans que sense emissions. 

Borses optimistes versus economia real esgotada 

Els principals índexs borsaris marquen xifres espectaculars. Però les empreses petites, i no tant petites, —les que creen ocupació real— sobreviuen entre marges estrets amb un marc regulatori infernal, costos creixents i una demanda cada cop més continguda, perdem competitivitat. El fet que creixi la compra d’or i metalls preciosos no és un detall pintoresc: és una senyal de prudència inversora. Històricament, aquests moviments anticipen episodis de correccions importants o d’inestabilitat econòmica futura.

Els organismes internacionals projecten creixements mundials moderats al 2026 per sota del 2025. Traduït: no hi ha espai per triomfalismes ni locomotores a tota marxa s’ha de preparar l’economia real novament pel crac.

Mercat laboral: una paradoxa inquietant 

Espanya conviu amb centenars de milers de llocs sense cobrir en sectors com la logística o els serveis, mentre encara mantenim un volum significatiu de persones registrades com a aturades. Això ens parla de tres desequilibris:

• bretxa entre formació i demanda real
• model productiu poc competitiu
• expectatives laborals desalineades amb la realitat econòmica

És a dir: tenim feina sense treballadors i treballadors sense feina. I el futur, sense un relleu empresarial sòlid, és preocupant. Si la majoria de joves aspira a estabilitat pública o fama digital, o quedar-se a casa qui arriscarà? qui innovarà? qui crearà empresa? Qui generà ocupació?

Habitatge: un problema d’oferta… i de temps generat pel Estat 

El debat polític sovint apunta al sector privat com a responsable principal de tot el que passa. Però hi ha fets incòmodes:

• la producció anual d’habitatge a Espanya es mou entre 100.000 i 120.000 unitats 
• la demanda creix per immigració (500.000 persones anuals), mobilitat i formació de llars
• la tramitació urbanística és lenta i erràtica (toc atenció de l’UE pels 15 anys que han de passar per vendre un pis de que es comença el projecte)

La conseqüència és solament matemàtica bàsica pura: si l’oferta creix menys que la demanda, els preus pugen. I ho fan tant en compra com en lloguer. Aquesta situació no la han generat els propietaris.

A més, l’incertesa reguladora i els canvis en el curt termini desincentiva l’inversió i retrau l’oferta. Sense seguretat jurídica i protecció de la propietat privada, el capital fuig. I sense capital… senzillament no hi ha habitatge construït nou. Resultat habitatges Premium de mes de 300.000€, ja tenim un altre bombolla.

Fiscalitat i empresa: quan el sistema viu de la fuetada per la caixa registradora AEAT/ATC etc

Les PIMES i autònoms són la columna vertebral del teixit productiu català i espanyol. Però conviuen amb:

• una pressió fiscal elevada, un increment 10% recaptació AEAT 2025
• un còctel de normatives, jurisprudència, canviants en el temps (al 2026 VERIFACTU?)
• i un ecosistema de notificacions digitals de les administracions amb diferents plataformes virtuals que converteix qualsevol error en una sanció

Això genera una economia que viu defensant-se de l’Administració, en lloc de competir al mercat amb alt grau de pressió fiscal indirecta (costos assessors i jurídics etc.)

L’hostaleria, per exemple, ha vist com en molts establiments la facturació d’estiu ha retrocedit entre un 10% i un 20%. Els menús diaris desapareixen, les plantilles es retallen i el consum es concentra en caps de setmana. Una societat que consumeix menys entre setmana és una societat que ja ha ajustat la seva renda disponible, que és el que ajustarà desprès?

Vilanova i la Geltrú: una microeconomia al país

Si baixem l’escala a Vilanova la local, trobem un reflex fidel del problema general:

• projectes urbanístics encallats
• terminis administratius eterns
• oferta d’habitatge insuficient i regulació que ha restat l’oferta
• i una pressió fiscal que el ciutadà percep desigual

No podem reivindicar habitatge assequible mentre mantenim procediments que poden allargar-se més d’un any per una llicència d’obra major. El temps també té un cost econòmic. I el paguem tots.

Pel que fa a la gestió de residus i taxes a VNG, la sensació de greuge comparatiu entre zones urbanes i periurbanes erosiona la confiança, per què tenim que pagar la brossa “als casoplons” i les masies de les àrees periurbanes? recordeu que tenim 48 zones a casa nostra. I la confiança és el que sosté els sistemes fiscals. Quan el contribuent percep que aporta molt i rep poc —o pitjor encara, que altres aporten menys o res—, el contracte social comença a esquerdar-se. Jo pensava que ser progressista era aquell dit el que contamina que pagui, VNG son molt especials, que paguin els del poble que aquí ja tenim bastant en no poder-nos urbanitzar (periurbanes de VNG).

Una generació Z (de zombi) a qui li hem venut un miratge 

A tot això s’hi suma una qüestió cultural. Hem creat una generació que prioritza la immediatesa, que delega qualsevol procés cognitiu en un dispositiu IA i que veu l’esforç a futur com un defecte de fàbrica. Però l’economia i la vida no funciona amb likes. Funciona amb productivitat, formació, talent, risc i constància. Hem creat una generació sense iniciativa, que pensa que l’Estat ja m’ho donarà tot.

I, com a colofó, una generació jove hiperconnectada però poc preparada pel món real i el fracàs. Una societat que premia l’avui i penalitza l’esforç versus el demà. Amb cada vagada més mentalitat de funcionaris que d’autònoms. Amb menys iniciativa privada.

Una generació zombi, que creua el pas de vianants mirant el mòbil, como si la pintura sigui de “criptonita”, o conduint un patinet elèctric trucat amb 2 persones per contra direcció. Una generació que no sap, ni vol, llegir llibres, i que ha fet el seu consultor, amic i psicòleg personal a una IA. Una generació individualista, sense capacitat per relacionar-se, ultra protegida, fins al punt d’anar nois/ies amb mes 18 any a revisar exàmens a la facultat, o fer entrevistes de treball conjuntament amb el pares. Aquest és el futur de les nostres pensions?

Tot plegat es un còctel perillós

Si la societat castiga qui emprèn —amb burocràcia, fiscalitat, inseguretat i ocupació habitatge—, no és estrany que tinguem:

• cada vagada més funcionaris que autònoms
• menys iniciativa empresarial i gent emprenedora que llança la tovallola
• i un estat de benestar cada cop més car… i menys sostenible

El futur demana veritat —no titulars, ni votants ignorants cada 4 anys— com sembla. No es tracta de ser catastrofista. Es tracta de ser adults. Europa, Espanya i també VNG necessiten:

• estabilitat regulatòria, trencament del pacte 78 i una reforma del país des de cero, resetear la nostra societat
• fiscalitat intel·ligent (no punitiva basada només en la recaptació)
• suport real a l’empresa, i no amb paraules buides, quan la normativa empresarial, fiscal i laboral diuen el contrari
• i sobre tot, agilitat administrativa, no pot ser que els que manen realment al país siguin els funcionaris(UE, Estat, Generalitat, etc.) i no la ciutadania, estem totalment venuts.

Sense aquests pilars, la locomotora no arrencarà mai. Podem continuar repetint mil vagades que liderem Europa… però les estadístiques de productivitat i renda per càpita i disponible expliquen una altra història. Sembla que ha acabat el cicle de Sánchez i dels amics de Torrente (Abalos si no ho sabeu és de Torrent), un país sense pressupost des d’el 2022 i aquí no passa res, signant un compromís amb l’OTAN del 5% despesa del PIB (80.000 milions d’euros, una barbaritat) perdoneu, Sánchez diu :que només pagarà el 2% (tot un crack). L’oposició que els ha de substituir (suposadament) és igual o pitjor, sense projecte país, sense lideratge i capacitat de gestió vegi la DANA a Valencia 2024, o la gestió de “hilitos plastilina” a Galicia de don M(punto)Rajoy, i el que és més important sense una visió de la construcció d’un país a llarg termini, engrescats en la política, del tu mes, i de la patada cap endavant.

No hi ha projecte de país dels dos partits que ho lideren, no hi ha una voluntat reformista i de fer coses noves, d’arriscar, i fins i tot trencar l’estatus quo del 78. I, tanmateix, encara hi confio a la nostre gent, també a VNG 

Potser sí, m’estic convertint com he dit al començar en aquell “avi cebolleta” que diu les coses com les veu. Però encara crec en la democràcia com a espai per expressar discrepàncies amb respecte i rigor. Tant de bo el 2026 rectifiqui totes aquestes previsions i em pugui dedicar a escriure sobre altres bones notícies, com he fet sempre.

I si no, almenys sempre ens quedarà el consol de liderar alguna classificació esportiva al món. Encara que sigui… a un campionat mundial de parxís.

Miquel A. Gargallo
Economista – Assessor Fiscal
Grup Lexion