CRISI SANITÀRIA
10-04-2025 8:51
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
S’anomena sindèmia –terme creat en la dècada dels 90 per l’antropòleg i metge Merril Singer (Universitat de Connectica)– als efectes sanitaris i socials provocats per determinades malalties que posen en evidència tant efectes directes (el mateix virus o afecció), com les anomenades seqüeles (altres derivacions sanitàries) i també afectacions socials.
La Covid 19, amb la seva accelerada i universal propagació i les conseqüències socials i econòmiques, se situa com una de les sindèmies més exemplificadores. I va ser a les residències on la situació sanitària i els efectes socials es van viure amb major intensitat, afectant les vides de milers de famílies.
“El primer que em ve al cap, potser és curiós, és com vam patir els comiats i com vam afrontar una dificultat centrada en el desconcert, en la ignorància i en la por”. Montserrat Falguera és gerent de la residència El Redós de Sant Josep i Sant Pere, de Sant Pere de Ribes i presideix la Federació d’Atenció a la Gent Gran (FEATE), fet pel qual va viure el procés des d’una visió local i global. “Les situacions van ser extremadament dures i greus, m’arribaven informacions de centres totalment desolats per un munt d’entitats que van patir la primera onada amb una contundència bestial i la resposta era mantenir-se el més seré possible davant el caos”.
El caos a què es refereix Falguera tenia aspectes molt concrets: l’allau de contagis, manca de personal per les baixes mèdiques, manca de material de prevenció (mascaretes o guants) i manca d’assistència mèdica, a més de les sobtades defuncions, evidentment. Potser la paraula que més s’hi escau és col·lapse. I rere, un mural de soledat, d’impotència i d’un protagonisme colpidor: les residències van ser un focus d’una atenció més mediàtica que de prestació, malgrat la solidaritat rebuda.
“Ara s’ha vist que cal una integració dels serveis socials i sanitaris”, que s’ha recollit en la proposta de creació d’una Agència, que haurà de desplegar-se territorialment en els pròxims anys. El projecte es va aprovar el gener de 2024, actualment, escoltades les parts socials i sanitàries, s’ha de desenvolupar primer i posteriorment implementar-se. El camí no sembla que serà a curt termini, però Falguera considera que és tota una oportunitat i és clau a l’hora de dotar d’una major i millor atenció a la gent gran i també a altres col·lectius, al mateix temps que respon a la necessitat d’atendre diversitat de situacions en què la salut va més enllà de les conseqüències sanitàries i personals i més enllà de les circumstàncies econòmiques.
Dades de la mortalitat de la Covid 19 en sis municipis.
Del ball de dades a les fortaleses
El juliol de 2022, el Departament de Salut de la Generalitat va fer públic un informe, contrastat, de l’impacte de la mortalitat de la Covid a Catalunya del 7 de març de 2020 al 31 de març de 2022. L’estudi situa les dades en les sis onades, amb caràcter oficial, que es van declarar al conjunt de l’Estat.
EIX DIARI fa un buidatge de l’impacte en sis municipis, de major a menor: Vilanova i la Geltrú (165), Vilafranca del Penedès (162), Sitges (81), Sant Pere de Ribes (Canyelles i Olivella, 87) i Cubelles (68). Un total de 563 defuncions per Covid en el període esmentat.
L’estudi posa èmfasi en la font del recull de dades, que en el moment concret de la Covid –i encara en confinament– va suposar un sac de contradiccions i un desgavell. Se centra en la informació aportada per les empreses de serveis funeraris; una concreció que aporta llum davant el recompte que es podia obtenir d’hospitals, de registres i d’institucions locals, ja que es donaven situacions del tot paradoxals que podien situar una mateixa defunció en fins a tres localitats diferents: la de residència, la de l’hospitalització i la d’enterrament. Un aclariment, així i tot, que no eximeix del gran impacte en la mortalitat del Sars-CoV-2, d’impacte respiratori greu, que va suposar també confusió en les primeres deteccions, no diagnosticades o amb un diagnòstic sense certificació concreta.
Agafar-se de les mans, un gest que reflecteix la superació de la pandèmia. (Fotografia: Nahuel Rigual).
La Germana Pilar Luzón era, aleshores, directora de la residència Mare Ràfols de Vilafranca del Penedès. “No podíem continuar igual; vam aïllar casos, per sort, a la Casa d’Espiritualitat, que tot just s’havia reformat i van canviar tots els protocols”. La Germana Luzón –infermera de professió i ara jubilada– posa en relleu tant la tasca del personal com els ajuts i l’atenció de l’Ajuntament, que van suposar eines imprescindibles a l’hora de fer front a una circumstància del tot inaudita, per desconeguda i per la contingència amb què va paralitzar la quotidianitat.
Les contrarietats es van fer mirall en tot un conjunt de novetats més enllà dels equips de prevenció i de protecció amb què el personal treia el cap en cada habitació, des del bon dia al matí fins al bon vespre de la nit. Es van viure escenes de pànic, per fer front als primers impactes del virus. Per la seva propagació i per una afectació sense saber com s’havia d’atendre.
La fortalesa, davant una situació del tot impredictible, van ser les persones. “L’organització va ser imprescindible, el personal, l’entitat, veníem d’una situació de sanejament econòmic que ens va ajudar a tirar endavant”; Montserrat Falguera, descriu així com es va fer front a la crisi: contractant.
Una de les notícies en aquesta direcció, publicada a EIX DIARI va arribar de Sitges, on la residència Sitges Park, de la nit al dia va quedar-se sense 22 persones de l’equip d’atenció que calia substituir. Es va criticar i es van difondre denúncies; l’entitat, l’Ajuntament i la població es va alarmar, però la resposta va ser obrir una bossa de treball des dels serveis locals que va suposar cobrir totes les baixes.
Dels aplaudiments de cada vespre en homenatge al personal sanitari, també es van reunir moltes persones, després del confinament, davant les residències; un espai que romania encara tancat i que es va anar obrint de forma més restrictiva, tal com ho manifesten des de diverses organitzacions i sobretot les famílies.
Mar Pinyana, el desembre de 2021, visitant l’àvia Paquita a la residència Hospital Sant Joan Baptista de Sitges pel seu casament.
Una memòria de dol, de restriccions, de videotrucades i de retrobaments
“El pitjor eren les nits”. Una sentència amb què la Germana Luzón, de Vilafranca del Penedès, resumeix el neguit i la soledat. Tot i el personal de guàrdia, no se sabia amb quina situació es podia afrontar l’endemà i amb quina alarma les nits deixarien de ser un moment de son i de quietud per esdevenir situacions d’emergència.
La serenor de la matinada es podia veure truncada per una crisi respiratòria aguda i sentir-se amatent a les possibles alarmes era tota una normalitat sobrevinguda. Les residències són espais de convivència i de trobada i el conjunt de restriccions van sacsejar-ho tot: des dels esmorzars conjunts fins a les visites familiars. La quotidianitat d’uns centres de vida en comú es van convertir en espais de contenció davant el possible contagi massiu. Algunes ho van patir des del primer dia, altres més progressivament. Però totes van assolir un paper molt diferent d’aquell que estava previst en la seva idiosincràsia i model d’atenció.
En la memòria de gerents i direccions roman la relació amb les famílies. D’un dia a l’altre es van acostumar a les videotrucades, quan no hi havia ni dispositius suficients i, en moltes ocasions, els telèfons mòbils de les psicòlogues o auxiliars eren la manera de facilitar el contacte amb les famílies. I aquest és el record més dolç dins el descrèdit d’una situació totalment inesperada.
L’altra cara van ser els comiats. Qui té cura del dol? Les famílies van haver d’afrontar-se a trucades que no volien rebre i els residents a un comiat que no va ser en solitari, gràcies a la implicació d’un personal que sovint després en va patir la baixa mèdica. Ara es pot dir: agafar-se de les mans, tot desprenent-se de l’EPI (Equip de Protecció Individual) per acompanyar residents en el darrer sospir, no va ser una excepció, tot i que no es podia. Ningú ho va fer per imposició, tot van ser iniciatives individuals, per pietat, per solidaritat i per estima. El dol de les famílies, la gestió del buit, va quedar més desemparat per unes institucions governamentals que prioritzaven la prevenció al dolor.
Les restriccions a les residències –per ser espais de convivència i de persones amb més vulnerabilitat– “vist ara, potser no calia que fossin tan dures”. La Mar Pinyana, mestra i neta de la Paquita, va arribar a celebrar els 101 anys de l’àvia a la residència de l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges el febrer de 2020, unes setmanes abans de la declaració de l’estat d’alarma.
La iaia Paquita va resistir la pandèmia. La Mar recorda com en les primeres videotrucades se sorprenia: “és evident que va ser un xoc; ni jo, que per la meva feina de mestra em vaig haver d’afanyar en tecnologia per seguir les classes en línia, no em sentia gens bé en la videotrucada, imagina’t la iaia!”. La Paquita es va arribar a enfadar: “què feu tots junts i no em veniu aquí a veure?”. La iaia no sabia que era una videotrucada des de diferents llars: fills, nets i besnets en pantalla semblaven tots junts.
Les portes a les residències per a les famílies es van obrir de mica en mica i els contactes i la possibilitat d’abraçar-se també van ser lents. “Venien ganes de trencar mampares, saltar-se cintes de separació i tota distància”, deixa anar la Mar, que amb tot, va poder visitar la iaia al jardí –mascareta inclosa–, el desembre de 2021, el dia del seu casament, quan es vivia encara la sisena i darrera onada de la Covid, de l’1 de novembre de 2021 fins al 31 de març de 2022.
La duresa amb què va colpir la pandèmia a les residències va ser complexa. Es van sumar diversitat de factors que sobretot van trasbalsar una de les seves essències: l’espai de trobada i de convivència. Es van crear nous horaris (esmorzar a les habitacions i no al menjador); es van reprogramar les activitats en grups més reduïts i amb distàncies, envoltats d’un paisatge de mascaretes, si és que es podien fer; es van tancar espais, es van adoptar noves mesures de protecció i de prevenció amb conseqüències directes en la dinàmica habitual, tot plegat per frenar contagis i reduir riscos.
Cinc anys després, els protocols sanitaris s’han imposat, però els retrobaments són una constant: famílies, voluntaris i personal interaccionen amb les persones residents com abans, però amb més seguretat i prevenció. L’atenció continua sent la prioritat, però al seu costat, la salut pren protagonisme, d’aquí que la nova iniciativa d’integració de l’atenció social i sanitària representi un objectiu clau per a la millora dels serveis a la gent gran.
Montserrat Falguera i Silvia Alonso, gerent i directora, a la residència El Redós. (Fotografia: Nahuel Rigual).
Entre línies: un apunt (personal) del seguiment durant la Covid
El periodisme local va ser interlocutor entre tot allò que succeïa portes endins i al carrer, però especialment comunicàvem com s’estava patint a les residències i a les llars.
Recordo trucar cada setmana a sis o set centres i també a l’Hospital Sant Camil, com a referent comarcal. Preguntava sobre les novetats, la situació de contagis i evidentment sobre el control, el seguiment del personal i les defuncions. Tot era un desgavell de dades i també una escolta colpidora de testimonis. Perquè també vaig parlar amb personal sanitari i amb famílies.
En més d’una ocasió se sentia el so suau d’unes llàgrimes caient a una banda i a l’altra del telèfon. Tanco els ulls i sento encara com una de les fotògrafes em va dir que com s’ho podia fer per apropar-se a l’hospital. Tot eren neguits. Era tot just l’inici de tot plegat. Arribaven les primeres notícies: defuncions, manca de recursos, fins i tot mascaretes envasades al buit per reutilitzar-se l’endemà a l’hospital, baixes de personal per contagi a residències i centres hospitalaris, desinfeccions de carrers per part dels ajuntaments, la solidaritat anònima i la soledat del dol.
El periodisme va ser considerat com un dels serveis bàsics que calia mantenir actiu. Vam treballar com mai, cobrint una realitat tenyida de pandèmia i una altra que de cada llar i de cada situació familiar emergia com a inaudita. Vam atendre la situació sanitària i també la cultura, l’esport a casa, l’economia del tot tancat i dels serveis imprescindibles, les sortides de gossos i d’infants, els retrobaments amb distàncies i mascaretes i també la desoladora imatge dels absents i de les famílies.
Les residències van ser transparents i espais de rebuda d’una gran solidaritat i ho vam poder transmetre en directe enmig d’una allau d’informació, que de mica en mica les institucions van anar concretant i potser van arribar tard, però hi eren –sobretot dels ajuntaments.
Com a apunt –i ho havia de dir– recordo especialment el reportatge amb ribetans que havien quedat a l’estranger en declarar-se l’estat d’alarma. Un d’ells, a l’Índia, no tenia com tornar ni com quedar-s’hi. S’havien suspès els vols i després de tres setmanes no tenia ni diners per passar-hi més temps. Vaig anar més enllà d’escriure la notícia i després de parlar-hi vaig trucar a l’alcaldessa, Abigail Garrido. La seva implicació va ser efectiva: l’Àlex, poc després, tornava a casa.
PUBLICITAT
PUBLICITAT