EDITORIAL
27-05-2025 19:34
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
El Tribunal Suprem ha decidit admetre a tràmit el recurs del Club de Mar de Sitges i estudiar la possible suspensió cautelar de l’ordre d’enderroc dictada per la Direcció General de Costes del govern espanyol. Aquesta resolució arriba com un respir inesperat per als socis, usuaris i ciutadania que han viscut amb angoixa la demolició imminent d’un equipament amb més de set dècades d’història a la façana marítima del municipi. Però més enllà del gir jurídic, el que s’obre ara és una finestra d’oportunitat per a la política: per escoltar, dialogar i buscar una sortida que no es basi exclusivament en l’aplicació estricta d’una llei, sinó en la ponderació del valor social, històric i cultural del que està en joc.
La defensa del govern espanyol s’ha mantingut ferma: l’edifici es troba en domini públic i incompleix la Llei de Costes. L’argument legal és irrefutable en termes tècnics, però resulta discutible en la seva aplicació automàtica i sense marge per a solucions més integradores. El Club de Mar no és una infraestructura qualsevol: és un símbol viu del Sitges del segle XX, un espai de convivència, de formació nàutica, d’identitat compartida. La seva desaparició no és només una qüestió urbanística, sinó un trencament emocional amb una part significativa del patrimoni de proximitat.
Amb aquesta nova decisió judicial, el debat es reorienta. I és necessari que les institucions —des del Ministeri fins als ajuntaments, passant pel Parlament i el mateix govern català— entenguin que no es tracta només d’un litigi administratiu. És un conflicte que enfronta dues maneres d’entendre el territori: una, centrada en la normativa i l’autoritat de l’Estat; l’altra, en el vincle comunitari i l’arrelament local. Totes dues han de dialogar. No es tracta d’anteposar la sentimentalitat a la llei, sinó d’exigir que la llei es desplegui amb sensibilitat i visió de conjunt.
Ara, amb el Suprem obrint la porta a la suspensió cautelar, cal aprofitar el temps guanyat. No per ajornar el conflicte, sinó per explorar solucions reals. Potser una reubicació, potser una concessió renovada amb condicions, potser un projecte nou que conciliï la protecció del litoral amb la continuïtat d’un ús ciutadà essencial. El que no és admissible és que el silenci administratiu, la manca de voluntat política o la rigidesa normativa condueixin, de nou, a una pèrdua que molts consideren irreparable.
El paisatge costaner no és només un espai físic, sinó també un escenari de memòries compartides. Preservar-lo vol dir protegir tant l'entorn natural com els usos que li donen vida. El Club de Mar de Sitges, avui, encara pot ser un cas exemplar. Només cal voluntat per no deixar que la justícia sigui l’única veu sensata en aquest assumpte.
PUBLICITAT
PUBLICITAT