Vegueria del Penedès

POESIA

Conjunció de les aigües


Teresa Costa-Gramunt Vilanova i la Geltrú

08-06-2025 20:34

L’aigua ens ofereix, en efecte, una visió del fluir de la vida en la imatge dels seus cicles naturals així com la imatge de la vida íntima en els seus passos i moviments interns

Coberta de 'Conjunción de las aguas', de Goya Gutiérrez. Eix

Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!

Conjunción de las aguas (Ediciones Contrabando) és el darrer llibre de poemes publicat per Goya Gutiérrez, poeta de llarga i sòlida trajectòria, una escriptora completa també a través de les seves narracions i comentaris crítics basats en els seus coneixements de la llengua i formes de bellesa literària.

A l’inici del pròleg de Conjunción de las aguas escriu la poeta Neus Aguado: «Es inagotable la simbòlica surgida en torno al agua y su significado en distintas culturas, aunque todas estas tradiciones confluyen en tres hechos básicos, el agua es generadora de vida, purificadora y regenerativa».

L’aigua ens ofereix, en efecte, una visió del fluir de la vida en la imatge dels seus cicles naturals així com la imatge de la vida íntima en els seus passos i moviments interns. Així, doncs, en l’imaginari col·lectiu, l’aigua, les aigües, que són símbol de la nostra vida emotiva, són també imatge de la vida humana mateixa, completant el cicle vital com deia el poeta Jorge Manrique: «Nuestras vidas son los ríos/ que van a dar a la mar/ que es el morir». Just el punt, però, on comença una altra vegada el cicle que de manera natural ens fa pensar que res no mor, tot és vida, i és per aquest motiu que la imatge de la conjunció de les aigües, la unió, el tàlem, l’abraçada, l’amistat, és tan poderosa i suggerent en aquest llibre de poemes de Goya Gutiérrez.

Des del relat bíblic, amb la paraula que delimita la realitat, que la concreta en la dimensió humana, la nostra ment tendeix a separar les aigües primordials, si bé res no està separat, en la creació, tan sols pren una forma més o menys sòlida o efímera. Les muntanyes sembla que no canviïn, però ho fan tan lentament que nosaltres, éssers efímers en la nostra naturalesa física, no ho podem percebre.

La paraula que delimita, que nombra una forma, és la matèria amb què poetes i escriptors atenyen el desig de transcendència de la realitat de la nostra existència: episodis de la nostra biografia, imatges dels nostres pensaments i sentiments, memòries del passat i projeccions d’un futur que no sabem. Goya Gutiérrez, sensible al caos ambient, al dolor i a la vulnerabilitat de la condició humana i atenta als agents provocadors de les lluites i amargors amb què tan sovint ens fem mal inútilment, basteix uns poemes en què enmig de la desolació busca trobar l’harmonia, el bàlsam que curi les ferides, que bategi, que regeneri, a contracorrent de la inèrcia que ens rebaixa, les aigües brutes o estancades. I tot això a través de la paraula que, a desgrat del desgast a què la sotmet la nostra civilització cada vegada més incivilitzada, a través de la poesia, a través de l’art de la paraula, «el mundo sane/ y de las grietas brote/ el líquido arbolado/ del hallazgo que nos restituye/ a nuestra casa interna/ frente a cualquier quebrantamineto». Tota una declaració de principis ètics i morals, tot un programa de vida amb qualitat humana, tota una proclama que, a través de les diverses formes d’amor, conjugui, per a fer-ne bondat i bellesa, les aigües de l’existència.

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.