LITERATURA
18-06-2025 10:23
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
Cada ciutat, poble o vila té algun lloc emblemàtic, un edifici, un mirador, una cruïlla, un carrer. Llocs on cadascú de nosaltres hi manté alguna relació especial, un records, una vivència que li genera un devessall de records, d’històries viscudes, d’esperances perdudes, d’amors frustrats, però aquell indret roman sempre en la nostra memòria.
Aquesta novel·la publicada el passat mes de gener forma part d’una trilogia i tanca un cicle que parla de la panoràmica del segle XX, que l’autor va iniciar amb “La casa de la frontera” de l’any 2017 i va continuar amb “Swing” l’any 2021.
En aquesta novel·la “Tardes al Bellamar” l’autor estructura una novel·la coral protagonitzada per gent anònima que han deixat petjada a la nostra història amb la intenció de preservar la memòria col·lectiva. Cert que hi ha les protagonistes però aquestes formen part d’un conjunt de persones que són els que forneixen la història.
La novel·la vol posar en relleu la importància d’aquelles persones que van venir de diferents punts de l’estat espanyol i van establir-se aquí i van formar part de la nostra reconstrucció i es van incorporar a la nostra societat de manera activa. És també un homenatge als mestres i al seu important paper en la nostra realitat que van ser peces claus en conformar el futur del país.
Rafael Vallbona (Barcelona, 1960). Escriptor, periodista i agitador cultural. Autor de més de setanta llibres de tota mena, entre novel·les, no-ficció, poemaris i llibres de viatges, alguns dels quals han estat traduïts al castellà, el francès o l’italià. Ha guanyat els premis Just M. Casero i Roc Boronat de narrativa, Joaquim Amat-Piniella i Nèstor Luján de novel·la històrica, Ernest Udina de periodisme, Columna Jove i Ramon Muntaner de novel·la juvenil, Ferran Canyameres de novel·la negra, i Cadaqués a Rosa Leveroni i Jocs Florals de Barcelona de poesia, entre d’altres. La novel·la Tros ha estat portada al cinema amb Pep Cruz i Roger Casamajor de protagonistes. Col·laborador a premsa, ràdio i televisió. Amb la novel·la La casa de la frontera (2017, Premi BBVA Sant Joan) va iniciar un cicle de panoràmica del segle XX que va seguir amb Swing (2021) i que tanca ara amb Tardes al Bellamar (2024). Ha treballat a diversos diaris del país 'Tele/eXprés', 'El Correo Catalán' y 'El Observador', i col·labora al diari El Periódico en la seva secció de literatura Abril.
El Bellamar era un edifici al costat de la platja que servia de caseta de banys, de restaurant, de cafè, de sala de ball on s’hi reunia el bo i millor del poble i de la colònia d’estiuejants... En fi un espai on hi passaven molta de la gent que tenia Premià de Mar com a centre de la seva activitat social. Quan anys més tard i atenent a la Llei de Costes el Bellamar va anar a terra, i en aquell moment, el fet va servir per recordar tota un època de molta vitalitat al poble.
L’autor entra de ple en el record d’aquell espai com una excusa més que fonamentada per parlar-nos dels anys seixanta, de la gent que va anar arribant a Premià, com van desenvolupar la seva primera estada en el poble, com van interaccionar amb la gent nascuda al poble. El llibre és també un homenatge clar a l’escola a la que va assistir l’autor i recordar-la com l’espai on es va anar configurant la seva personalitat i al del seus companys d’aventures.
El mateix que passava a Premià es reproduïa en molts del pobles de la costa. Els anys seixanta amb un una arribada massiva de gent d’altres indrets, la necessitat de trobar sostre i casa i això va portar a una urbanització salvatge, amb una especulació més o menys permesa o fins i tot induïda i amb un desgavell urbanístic molt important i que trigaria força a redreçar-se.
Em mig d’aquest garbuix arriben a Premià de Mar les germanes Jiménez, filles de la immigració, però amb voluntat tossuda de fer de mestres i tenir la pròpia escola i així van fundar l'acadèmia i escola Virgen del Pilar per fer front al creixement urbanístic i social que hi havia en aquell moment i la manca de places escolars pels nouvinguts. Una escola que va ser, i continua sent, com diu l'autor "referent de la formació de la identitat durant la infantesa i a partir d'aquesta, de la identitat col·lectiva del lloc on es creix".
Les germanes Jiménez, tres mestres d’origen andalús que, en plena expansió migratòria, arriben a un barri popular de Barcelona i el 1965 es traslladen a Premià, on funden una escola, convençudes que l’educació és un element decisiu per a la integració i la cohesió d’una vila que creix desordenada i desarrelada, de dia, la Conxita, la Isabel i la Maruja acullen els infants i, de nit, fan classes d’alfabetització d’adults, la introducció del català a l’escola. L’evolució de l’escola del Pilar és una magnífica excusa per poder parlar d’uns anys carregats de novetats, la colla de nens que van a la mateixa escola, els seus jocs, les seves excursions exploratòries als nous barris que van creixent, els partits de futbol que era una manera de socialitzar, i encara el creixement de l’escola acompanya el creixement dels nois, les lectures i debats amb els amics, els primers amors, les primeres festes, i també les primeres dissortades caigudes en el món obscur de la droga que corria i molt en els ambients dels joves en aquells moments.
“Tardes al Bellamar” és un exercici brillant de memòria. De lluita, com la de la família Jiménez per construir una escola sòlida i amb voluntat d’educar i donar oportunitats als infants i joves de la barriada on son.
Els valors comunitaris que comencen a despertar-se en els barris crescuts de cop i volta i que no tenen gairebé serveis, els veïns formen una comunitat sòlida i comencen les reivindicacions, el paper dels capellans joves que van estar al cadarnet de moltes comunitats.
La novel·la és la història del naixement i del creixement d’una escola i el que significa en el seu entorn, però és també una crònica molt ben elaborada i reeixida dels anys seixanta i les aspiracions dels joves que en aquell moment busquen i comencen el seu camí vital i també serveix de reconeixement i homenatge als mestres i les mestres, en aquets cas, que van acompanyar-los en la seva formació.
Protagonisme col·lectiu i coral, persones desconegudes prenen la paraula de mà de l’autor que forneix bona part de la història dels barris crescuts amb la immigració i amb molts esforços.
La creació de referents que conformem l’imaginari personal i col·lectiu és una bona part de la raó de la història que ens explica Tardes al Bellamar.
Tardes al Bellamar
Rafael Vallbona
Edicions 62
Barcelona, gener del 2025
PUBLICITAT
PUBLICITAT