PUBLICITAT
INSTAL·LACIONS
27-07-2025 11:45
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 2€ al mes sense permanència.
Escric des de la tristesa i el record. El meu pare va passar el seu últim mes de vida ingressat a la planta de psicogeriatria de l’Hospital Sant Antoni Abat, on finalment va morir. Durant aquell temps, el jardí era gairebé l’únic lloc on el podia passejar, respirar aire lliure i sortir uns minuts d’unes instal·lacions tristes, decadents i antiquades. Entre setmana el treia la meva germana, i els caps de setmana ho feia jo.
Aquell jardí, que hauria de ser un refugi, fa anys que està abandonat: males herbes, bancs rovellats, brutícia, descurança. Fins i tot em van arribar a picar insectes mentre acompanyava el meu pare. Però el que fa més mal és pensar que molts pacients de la mateixa planta no reben visites, no surten mai i no veuen mai el sol. És com una mort en vida.
Fa mesos vaig demanar formalment que s’hi actués, però no hi ha hagut cap millora. Per això faig aquesta crida pública. Potser si algú amb responsabilitat llegeix aquestes línies, entendrà que cuidar un jardí també és cuidar les persones. I que deixar-los oblidats és un reflex de com tractem la vellesa i la fragilitat de la salut.
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT