PUBLICITAT
RELIGIÓ
25-09-2025 10:00
Joan Rodríguez i Chiara Romano són el jove matrimoni que la primavera de 2024 –en el moment del relleu del rector de la parròquia de Santa Maria de Cubelles– va ser nomenat responsable pastoral, traslladant la seva llar a la casa parroquial. La notícia era singular, precisament, perquè es tracta d’un conveni amb la parella (home i dona), que des d’aleshores coordina i n’és responsable de tot el funcionament pastoral, amb l’acompanyament del rector, Mn. Agustí Panyella i Baró.
L’excepcionalitat és el camí que dibuixa una església en què pren embranzida el protagonisme laic i una espiritualitat forjada des de la fe i l’acció. Una realitat que és present en la societat i de la qual només els actes, l’obra caritativa, el rebuig o la indiferència solen ser-ne signes de la seva presència.
El futur, avui dia, és present. Un oxímoron arrelat i naturalitzat. El desplegament accelerat de novetats tecnològiques és constant i en molts àmbits. L’acció és precipitada i les perspectives –pessimistes, com mai– sembla que no conviden a complir amb un pla rigorós per prevenir allò que s’esdevindrà, si la catarsi entre evolució i sostenibilitat no s’atura en les relacions humanes o en el medi ambient. I, enmig, un desert en què la fe és rescat i penyora, en una societat que no es pensa sinó que consumeix. El relat no és frèvol. Els referents laics del cristianisme exposen les virtuts i dificultats de la seva acció pastoral en un món “en què sembla que sigui molt difícil creure, transcendir, més enllà del materialisme. La religió, les religions, són l’eina per a transcendir davant un món cada vegada més materialista i individualista i unes persones que necessitem i som en l’altre”, expressa Mn. Valentí Alonso i Roig (Santa Margarida i els Monjos). Fe és creença. “La fe és el gran tresor que es descobreix dins, per després relacionar-se amb els altres”, afegeix Mn. Valentí. Serrat cantava: “Si la fe mou muntanyes i camins” i potser no se’n parla prou. És la fe o fer, allò que mou l’espiritualitat?
“Jo diria que és ben diferent, la fe és la creença que tots tenim i l’espiritualitat pot ser un camí que la desperti, com ho és fer, en l’acció per als altres amb l’afegit de creure i que el resultat sigui més transcendent”, exposa Chiara Romano. Ella és qui, entre altres funcions, és l’organista i cor de la parròquia, responsable de l’animació litúrgica, tasca que ha fet des dels dotze anys. Joan Rodríguez, per la seva banda, es va formar en les lectures i coordina les celebracions de la paraula. “Som un bon grup pastoral, amb voluntaris; cada vegada en som més”, elogia en Joan. Tots dos, després de poc més d’un any, enalteixen la rebuda i celebren la percepció que el seu treball i acompanyament és ben valorat. És l’obertura d’una parròquia des de la base creient. Un pas que es va estenent al territori.
Josep Juliachs, membre del consell pastoral de l’Església de Sant Pere, en la seva altra afició: la bicicleta
El futur (present) de les parròquies
El passat 21 de juny el Bisbat de Sant Feliu de Llobregat, que aplega l’Alt Penedès, Anoia i Garraf, va celebrar la primera assemblea laical de la diòcesi. L’acte va reunir fins a 200 representants del laïcisme més proactiu del territori amb l’objecte de construir el futur de les parròquies, en l’horitzó de 2035, tal com el bisbe Xabier Gómez –nomenat la tardor de 2024– va exposar en la seva intervenció.
Entre els assistents, com la Chiara i en Joan, hi era Josep Juliachs, del Consell Pastoral de l’església de Sant Pere, de Ribes; confessa que davant la convocatòria va reaccionar “gairebé emprenyat, fins ara no s’havia tractat el paper dels laics? Ara s’ho pregunten?”. Poc li va durar l’enuig. De fet, abans de la trobada es va realitzar un treball previ de cada Arxiprestat, per després posar en comú les principals conclusions. La principal: laics i laiques prenen protagonisme davant una manca de preveres evident i una “transformació missionera”, en paraules del bisbe Xabier.
L’acció pastoral, que inclou l’acompanyament espiritual i litúrgic, la catequesi, així com els serveis comunitaris (banc d’aliments o rober, per exemple), el manteniment del patrimoni i els guarniments en moments de celebració, compta cada vegada més amb els membres laics, homes i dones – joves i més grans de cada parròquia– per a desenvolupar una tasca vocacional que eixampla la participació en la presa de decisions. Aquest és un futur que ja és ben present en diferents municipis i és possible per la implicació de persones creients i també perquè “hi ha un canvi en la visió i en la missió de l’església, que ja era hora de consolidar”. Mn. Valentí Alonso es refereix a una missiva que arrenca del Concili Vaticà II (1962) i que el Papa Francesc (nomenat el 2013) va desplegar amb fermesa i cal culminar: “la piràmide inversa, és a dir, que té a la cúspide la base vocacional laica i creient més àmplia, seguida de l’acompanyament i coordinació consagrada, que es va reduint fins a arribar al Papa”. A l’empara del nou papa Lleó XIV, el missatge es manté.
“Hem de ser cada vegada més conscients que serem laics qui farem més lectures i celebracions de la paraula”, comenta Josep Juliachs. El nombre de parròquies amb un mateix rector, ja és de tres per a cada un i en molts casos més de quatre. És un element clau, però hi ha també “un compromís espiritual i missioner”, afegeix Mn. Valentí. En el seu cas és rector de Santa Margarida i els Monjos, La Ràpita, Castellet i la Gormal i Sant Marçal, Castellví de la Marca i La Múnia. Mn. Fermí Martín Fernández, per la seva banda, és el rector de les parròquies de Ribes, les Roquetes, Olivella i Canyelles. Ambdós elogien el pas endavant de la comunitat laica no només respecte de l’acció pastoral sinó també de la vocació més espiritual.
Aplec del Pa i l’Empenta, Subirats, 1 de maig 2025
Les futures comunitats “madures” seran liderades per la gent creient, laica. I la vertebració i coordinació serà ministerial. Cada parròquia respondrà (respon) a la seva identitat, prenent decisions coordinades amb l’arxiprestat i diòcesi. En el tancament del seu parlament en la primera assemblea laica del passat mes de juny, el bisbe Xabier va exposar el trajecte: “que la sinodalitat esdevingui una manera de pensar, sentir, decidir i actuar”. Una qüestió de fe i una manera de fer, evocant, també les primeres comunitats cristianes.
El baròmetre de religiositat, una qüestió de fe?
La pregunta ha deixat de ser si s’ha perdut la fe. Només es perd allò que s’ha tingut. “La fe és un sentiment; és descobrir l’altre que no soc jo, ni són els altres, és una dimensió espiritual; és creure i és una creença que no pot demostrar ni qui sent la fe, ni qui no la sent o no la té”. Mn. Valentí i Mn. Fermí (Sant Pere de Ribes) coincideixen en la resposta del motiu que porta a sentenciar que es viu en una societat mancada de l’exercici de pensar en termes de metacognició. Davant el consumisme, el materialisme, l’individualisme i el vertigen d’anar passant pantalles, “no hi ha espais per a la transcendència, la societat ens ocupa i evita espais de reflexió i espiritualitat. Si la felicitat –continua– s’ha de trobar en un cotxe o un viatge o pensant-se només a un mateix, el camí deixa de ser autèntic, som i fem, i per a ser, cal que ens coneguem en l’altre també, sense pràctiques egocèntriques”, resumeix Mn. Valentí.
El darrer baròmetre de religiositat publicat per la Direcció General d’Afers Religiosos destaca com a primera conclusió que a Catalunya existeix “una identitat religiosa plural i fragmentada, poc conflictiva, però amb molt desconeixement”. A la pluralitat i a la fragmentació s’hi afegeixen –segons el mateix document– dades sobre el posicionament de la població catalana: “un 56,8% es declara catòlica i un 16% segueix altres confessions”. En total, un 78% s’identifica amb alguna confessió, “prega, fa ofrenes espirituals o parla amb difunts estimats, també en un percentatge significatiu de no creients”. L’epíleg és prou significatiu: hi ha un alt percentatge de persones que confraternitzen amb una creença i alhora es percep un grau destacable de desconeixement (al voltant del 20%) i una ínfima presència d’interreligiositat, és a dir del diàleg i la interacció entre diferents confessions. Un altre repte pendent. “La comunicació existeix, amb altres comunitats religioses, però podria ser més propera i més senzilla”, afegeix Mn. Fermí.
“És comú, en la nostra societat sentir expressions de solitud, del poc sentit de la vida, del rebuig a qui és diferent, perquè és diferent i pobre; una cultura del gaudi basada en el consum; ho veiem en els plans d’estudi, per exemple, on cada vegada hi ha menys espai per al pensament crític (de discernir), la filosofia, la reflexió”. Mn. Fermí aplega en el seu tarannà un home de pensar i de fer pensar. “Les lectures de l’Evangeli ens permeten acostar-nos als conflictes, a les mancances que descuida una societat del benestar que només se centra en els aspectes materials i que ha perdut la confiança en ella mateixa”. És una paraula viva, afegeix, que ofereix acompanyament i una abstracció que va fins a la transcendència.
L’Església de Sant Pere, a Ribes, en la inauguració de la nova il·luminació i el cor de l’Escolania de Montserrat. (Josep Juliachs)
La imatge més habitual sobre la fe i la religiositat són celebracions, misses, actes sacramentals i l’acció social i cultural de les parròquies. Han disminuït, malgrat que les dades indiquen un volum destacable. Al Penedès, a l’Anoia i al Garraf un total de 63 parròquies el 2024 s’hi van celebrar un total de 999 actes sacramentals: 495 baptismes, 320 primeres comunions, 105 matrimonis catòlics, 70 confirmacions i 9 matrimonis mixtes (una persona cristiana i una altra atea o d’una altra confessió). Són només un mirall. Com ho són les celebracions quan arriba la Festa Major i s’omplen els temples, “aleshores tot el poble és convidat a l’Ofici, creients i no creients, feligresos i feligreses i entitats, és una mostra de comunitat”. Potser la majoria ignora l’hagiografia del sant patró o de la santa patrona, però la festivitat aplega centenars de persones en cada vila. I no tant en els espais d’espiritualitat. Mn. Valentí, per la seva banda, va promoure temps enrere un espai d’intercanvi intel·lectual i espiritual, a Santa Margarida i els Monjos, sota el lema Pensar per avançar. “Es va confondre i es va polititzar, però la iniciativa continua viva i es va passar a una dimensió més personalitzada, per ajudar-nos a comprendre i actuar en un món cada vegada més desorientat”.
Mn. Fermí Martín Fernández, a la porta de la rectoria de Ribes
La bicicleta: els signes, la proximitat i la xacra del Franquisme
El passat mes de maig, en els dies del conclave que havia d’escollir el nou Papa, es va fer viral la imatge del Cardenal Mateo Zuppi, conegut com “el cardenal del carrer”, per la seva afició a moure’s en bicicleta per la ciutat. La bicicleta com a signe de proximitat i també de memòria, com s’evocava en el documental Bicicleta, cullera i poma (Carles Bosch, 2010).
Els signes són representació. Els signes com a símbols poden ser distintius de diferència i distància. L’alçacoll, per exemple, tan present temps enrere entre els preveres, ha quedat en segon pla. “Per a mi és un signe de diferenciació que no he dut mai, em sembla que posa distància i és tot el contrari de la nostra missió i el nostre esperit missioner d’anar a l’encontre”. Són paraules de Mn. Fermí que comparteix Mn. Valentí. Ells no van en bicicleta, van a peu i entre parròquia i parròquia en cotxe.
Mn. Valentí Alonso i Roig amb gest de benedicció
Hi ha una rèmora franquista sobre la imatge dels sacerdots que pesa; un record del tarannà més tancat, fosc i autoritari de rectors del passat, que tant Mn. Fermí com Mn. Valentí reconeixen que és encara vigent i que provoca rebuig a l’església fins i tot entre creients. “El canvi és manifest, però hi ha ferides no tancades”, expressa Mn. Fermí. I Mn. Valentí va més enllà, “costa deslligar les estructures franquistes de la relació entre Estat i Església” i ho exemplifica amb una frase, oficiosament, popular en les comunitats pastorals: “sempre s’ha fet així”. Una expressió que s’ha transformat en un nou lema: “entre tots ho farem tot”. I complementa l’exposició amb els deures: deixar enrere l’autoritat moral, per assumir els canvis socials de convivència i “mostrar la religió i l’església com un instrument útil i no marginal contra un sistema que prioritza l’individualisme a la comunitat”. I se n’alegra del millor regal: “el bisbe Xabier, que posa al centre els laics, el treball en equip i l’oferiment de l’anunci de la fe a tothom”.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT