DIARI INDEPENDENT DEL GRAN PENEDÈS

IMMIGRACIÓ

Catalunya i immigració: la casa plena i les claus a Madrid


Jan Butí Vilanova i la Geltrú

25-09-2025 13:53

La contradicció és flagrant. No es pot plorar pels hospitals col·lapsats, les aules plenes o els salaris baixos i, a la vegada, negar el dret a decidir com regular els fluxos migratoris

Eix

Si tens una casa pensada per a sis persones i, sense haver fet cap reforma, ja n’hi viuen vuit, el problema no és que algú més vulgui venir a dormir un dia al sofà: el problema és que algú altre decideixi per tu que encara n’hi poden cabre fins a deu. I el més greu de tot és que quan t’atreveixes a dir que potser caldria poder organitzar-se millor, que el menjador no s’estira com un xiclet, que costa pagar les factures de l’aigua i la llum i que les canonades ja van a punt d’explotar, la resposta d’alguns és fulminant: “Racista!”. És aleshores quan un es pregunta si no s’ha tornat tot plegat una comèdia absurda.

El debat sobre la immigració a Catalunya s’ha convertit en això. Un món on reclamar capacitat de decisió és titllat d’insolidaritat. No es tracta de tancar la porta amb pany i forrellat, ni de negar que els convidats enriqueixen la vida de la casa. Es tracta, simplement, de poder decidir com, quan i de quina manera s’organitzen les habitacions, es reparteixen les tasques i es mantenen els equilibris. Gestionar la immigració des de Catalunya no és racisme, és autogovern; perquè la Generalitat no és de cap partit polític, sinó dels catalans.

Les xifres no menteixen. Catalunya era una casa dissenyada per a sis milions d’inquilins, i ara ja en som vuit. En 25 anys hem passat de 6 a 8 milions d’habitants i segons dades de l’IDESCAT, un 18% de la població és estrangera, molt per sobre de la mitjana europea. Tot plegat no seria cap problema si tinguéssim els recursos i les eines per planificar i integrar tots aquests nouvinguts, però ara mateix vivim en un edifici on les claus del pany les té algú altre.

I aquí és on entra la hipocresia política. Hi ha qui —com els Comuns i Podemos— s’exclamen per la saturació dels serveis públics i, al mateix temps, defensen sense parpellejar que, si en lloc de vuit som deu, millor. Fa pocs dies, un diputat de l’esquerra populista ho defensava aferrissadament en un article titulat “Som 8 milions, i si en som 10, millor”, com si fos una fórmula màgica: més gent, més alegria. Però la realitat és tossuda. És com si algú es queixés que no hi ha prou cadires al menjador i, a la vegada, insistís a convidar més gent a sopar. En algun punt, el discurs fa aigües.

La contradicció és flagrant. No es pot plorar pels hospitals col·lapsats, les aules plenes o els salaris baixos i, a la vegada, negar el dret a decidir com regular els fluxos migratoris. Només qui viu a la casa sap si cal ampliar el menjador, reforçar els fonaments o comprar més plats. I només així es pot garantir una convivència equilibrada, una integració digna i una preservació real de la llengua i la identitat. Perquè sense cap mena de capacitat de gestió, com esperem que els nous veïns aprenguin català, trobin feina en condicions i se sentin part d’aquesta comunitat?

Catalunya no vol tancar portes ni abaixar persianes, però sí vol tenir veu i vot a l’hora de decidir com obre la porta i a qui. La casa és oberta, però no infinita. I quan el Congrés de Diputats ens nega als catalans el traspàs de competències en immigració, ens diu, en el fons, que la nostra casa la segueixin administrant des del pis del costat. I així, qualsevol dia, encara ens diran que no podem decidir ni si comprem més cadires.

Al capdavall, gestionar la immigració no és qüestió de racisme, sinó de seny: tenir cura de la casa on vivim tots, de com s’hi conviu i de com es garanteix que, quan truca algú a la porta, tinguem un lloc digne per oferir-li. Però aquest lloc digne només el podrem garantir si abans som capaços de respectar i sostenir la dignitat dels qui ja hi viuen, especialment aquella classe mitjana i treballadora que fa dècades que paga els seus impostos i sosté, amb esforç i constància, els serveis públics que ara mateix es veuen desbordats.

A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.

Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.


Subscriu-te ara!


Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:


WhatsApp! Telegram!

Arxivat a

Mostrar etiquetes Ocultar etiquetes

Temes del dia

Més llegits els últims 7 dies

Eix Diari utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. Al navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem.