PUBLICITAT
CULTURA POPULAR
15-10-2025 8:13
Enguany torna a celebrar-se a Manresa la Fira Mediterrània. Aquest certamen va néixer per a donar visibilitat i crear un mercat de contractació per al moviment d’activitats escèniques de la cultura tradicional-popular.
D'uns pocs anys ençà, dins aquest món, el de la cultura Tradicional-popular (i no només dins la Fira, sinó també en la festa d’algunes poblacions), hom pot advertir l’aparició d’una ‘forma’, una tendència, que jo denominaria neofolklorista, o neotradicional, la qual sobre bases de genuïns elements de la cultura tradicional-popular pretén reconstruir (i construir i tot) peces escèniques públiques que hom sol presentar com ‘de rel’ (o amb alguna altra expressió semblant). Aquestes peces, per justificar el sintagma ‘de rel’, solen vestir-se amb una argumentació de ‘tradicional-de tota la vida’. Aquesta operació, diguem-ne operació nefolkorista, també sol presentar-se amb una draperia d’ “evolució” de la tradició. Bé, no negaré que algunes d’aquestes operacions no hagin acabat resultant exitoses, en aquest article la meva opinió no pretén condemnar-les simplement per espúries, i per tant, repoblaves, no; algunes d’elles obtenen resultats prou enginyosos i sincers, i si són acceptades per aquells qui hi juguen, poden ser prou admissibles i reeixides.
Però, a parer meu, caldria que aquests constructes fossin presentats obertament i amb sinceritat com extrets o inspirats en els amplis recursos de la cultura tradicional-popular, i no pas com algunes vegades se’ns vol presentar, com a suposades ‘evolucions’ (actualitzades) de l’avial cultura tradicional-popular. L’evolució (i més en aquest camp concret, la cultura dita tradicional-popular) ha de contenir un principi d’anonimat: quan la suposada evolució és preparada i coneguda (i es presenta l’autor o autors), no és evolució; podem denominar-la reinvenció o creació −criteris que en principi no han d’anul·lar pas la qualitat del constructe−. Però l’evolució, per merèixer confiança ha de contemplar alguns requisits, el principal un principi d’anonimat. Que no significa pas que s’hagin d’escamotejar (o ocultar) els possibles ‘animadors’, altrament significa que l’artefacte que es presenta ha funcionat i funciona havent-se “oblidat” que un dia va ser “creat” o modificat per algú... perquè hem de ser conscients què res no es crea per generació espontània.
Ara bé, aquesta reflexió no significa que sigui impossible de seguir les passes de la modificació o adveniment d’alguns d’aquests fenòmens festius. I en aquest cas voldria exposar el, diguem-ne guió, d’una d’aquestes manifestacions que ha tingut tant d’èxit que ha arribat a ser assumit per la població on se celebra com ‘de tota la vida’, expressió que simplement significa que ningú en qüestiona l’origen (de tota la vida) ni els seus possibles ‘animadors’. Parlem de ‘la Carassa’ de Vilanova i la Geltrú, que es representa cada any pels dies de Nadal al patí de la Casa de la Vila d’aquesta ciutat.
De bon començament aquesta activitat popular va prendre el nom de ‘la Carassa del moro Manani’. D’on va sortir el vell costum, la iniciativa, i el nom local? Vegem-ho.
Comencen per dir que la diguem-ne ‘representació’ de la Carassa era un costum nadalenc antic lligat als grans temples catòlics, els quals en lloc singular de l’edifici disposaven d’un orgue per acompanyar les celebracions litúrgiques; els dies de Nadal als organistes els era permès d’interpretar peces profanes, aquesta activitat mereixia el nom de ‘llicències nadalenques’. Sota el forjat d’on reposava l’instrument hom hi havia instal·lat una ‘carassa’, peça de cartró que solia representar el cap d’un turc o ‘moro’ (a la mena de les existents en algunes claus de volta arquitectòniques que encara avui es poden admirar). En un moment de la interpretació d’aquests ‘llicències de Nadal’, l’organista, a través d’un giny, feia obrir la boca de la ‘Carassa’, que escopia dolços que la canalla arreplegava a estira-cabells. Aquest és el costum avial i universal. Ara observem com arribar a Vilanova i la Geltrú?
Estem a la primera dècada dels vuitanta, el primer ajuntament democràtic de Barcelona crea un equip multidisciplinari per refer el calendari festiu de la ciutat. L’equip, entre altres iniciatives, proposa a la companyia de titelles la Claca refer el ‘joc’ de la Carassa, però traslladant-lo de l’àmbit eclesiàstic (on ja havia desaparegut) al mundà, o civil, si voleu. Els titellaires l’instal·len davant la porta de Sant Miquel, la que dona al carrer Ciutat. L’artefacte tenia forma d’una gran Carassa contenint diverses sorpreses. Un dels membres d’aquest equip encarregat de refer el calendari festiu ciutadà, va creure possible traslladar el joc de la Carassa barcelonina a la seva població, a Vilanova. I amb el mateix argument que Barcelona, traslladar aquest joc a l’àmbit profà, o civil. Així que convens a la regidora de cultura de la localitat per instal·lar una Carassa al pati interior de la Casa de la Vila. Però hi ha poc pressupost per fer un muntatge com a Barcelona. Aleshores un company descobreix un cap de nan abandonat al magatzem municipal; ja tenim Carassa! Però està molt deteriorada! Al poc, una mà de ‘pintura negra’ i el cap danyat i es transforma en la futura Carassa, que en aquell moment encara no ostentava ni substantiu ni caràcter ètnic. Però l’individu de l’equip de Barcelona recorda que un dia pel carrer l’interpel·là un passejant per contar-li que a antigament, pels dies de la Fira, la plaça de Sant Pere, hi parava un ‘moro’ que llogava un pis per vendre perfums i joies que portava d’Orient; l’anomenaven Manani. L’esperit juganer dels dos protagonistes ho va tenir clar, la Carassa de Vilanova es diria el Moro Manani.
Pel seu funcionament els dies de Nadal va emparaular-se amb una companyia de titelles local, que van crear un conte on intervenia aquell mercader àrab, el Manani, i per tal de dotar-lo de més color llegendari se’l passà de mercader a pirata, que donava més joc a l’acció.
Pocs anys després des del sector educatiu de la vila va arribar al departament de cultura municipal, que cada any es feia càrrec de l’esdeveniment, un suggeriment: «No semblava prou pedagògic presentar uns pirates moros com els dolents de la pel·lícula». La companyia de titelles no va veure cap impediment per canviar el guió de l’aventura dels pirates per una altra e més divertida, encara que poc decorosa, i la Carassa va mudar-se de pirata turc a caganer del pessebre.
Tota aquesta activitat sociocultural va esdevenir-se sense que cap gran discurs descompongués els fonaments de la relació social local ni política entre la població. I així, pels volts de Nadal, cada any els nens continuen recollint a estiracabells els caramels que, ara, li ‘caga’ el caganer, com ahir els ‘escopia’ el Moro Manani.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT