PUBLICITAT
LITERATURA
20-10-2025 8:52
Cor verd es pot llegir com un parònim del cognom de Joaquim Curbet, tal com ens informa el mateix escriptor al seu llibre Un cor verd. Notes, reflexions i records sobre la vida, les arts gràfiques, la fotografia, l’edició i l’escriptura (Editorial Afers). Però que no s’enganyin els lectors: aquest cor verd escrit és com una maragda viva que batega amb la mateixa intensitat afectiva i intel·lectual que el cor vermell que batega en el pit de l’autor com les dues cares d’una moneda. I més quan, segons l’escala de colors de Goethe, el verd i el vermell són colors complementaris, com queda palès en la mare Natura quan, a la tardor, ens mostra un esclat de vermells allà on a la primavera hi havia els més tendres verds.
Vida i escriptura, doncs, entrellaçades en el mateix batec. Vida que és memòria i reflexió per com és la reflexió del que vivim el que dona un sentit moral i transcendent a la vida humana. En això es diferencien els humans dels mamífers superiors. En el cas de Joaquim Curbet (Girona, 1959), per generació és vida transcorreguda entre dos mons que cada dia veiem dibuixats amb més precisió: nosaltres vam veure desaparèixer els carros dels camins, un vehicle de transport que ho havia estat per segles. Joaquim Curbet ho especifica des de la vivència de la impremta creada pel seu pare, que en poc temps va passar de la tipografia a la impressió per offset, que va durar poques dècades, i de l’offset a la impressió digital. Així el jove estudiant d’Arts Gràfiques es va trobar que quan va acabar els estudis als Salesians de Sarrià, el que havia après d’un ofici de cinc-cents anys que s’havia anar superant i polint, anava passant avall i es va haver d’adaptar als nous corrents tecnològics que cada dia ens fan córrer més si volem estar al dia. Amb els canvis, però, no tot són pèrdues, i en aquesta nova fase de la impremta familiar Joaquim Curbet va passar al mester editorial, on la seva art i els seu bon gust ha fructificat en els llibres editats que poblen les nostres biblioteques.
Cal dir que també em vaig trobar amb aquesta acceleració i mutació en el camp professional on en vaig moure en el que jo en dic ‘la meva primera vida’. Per aquest motiu he sentit una profunda empatia amb l’autor de Cor verd en el seu exercici d’assaig-memòria personal. Quan em vaig graduar en disseny gràfic i vaig començar a treballar en un estudi de disseny, tots els originals que anaven a impremta estaven fets a ploma, tal com en dèiem d’aquest mètode que ara causa admiració quan veiem les plomes realitzades per grans artistes exposades en les parets dels museus. S’havia de tenir bona mà pel dibuix precís.
El disseny ‘assistit’ –en diuen així- per ordinador, ha canviat radicalment aquesta manera de crear i de treballar. Ara bé, segons la llei del pèndul, potser només caldrà esperar que l’art del dibuix vagi agafant el cos d’art extraordinària. Però potser això és somiar truites, com deia Josep Pla, escriptor esmentat més d’una vegada en aquest llibre de memòries personals i professionals de Joaquim Curbet, que, com a bon lector que és, mostra una extraordinària cultura literària en el seu escrit que és una oda a la seva saga familiar, a la seva ciutat nadiua, Girona, a personatges significatius de la Girona de la seva època i que li van ser mestres de vida; és una oda també als dons que ens han arribat de la nostra cultura europea, la il·lustrada, amb els peus ben posats en la cultura gòtica i mediterrània que ha afaiçonat la nostra manera de ser catalans, amb el patiment espiritual que suposa ara veure’n diluir les traces, l’herència més profunda, i en manifesta el crit i el dol. I tot això, que és tota una vida i tota una cultura, dit amb el seu verb sobri alhora que tendre, poètic, i enginyós alhora que realista. Un escrit de Joaquim Curbet és un Joaquim Curbet, i en aquest llibre es mostra en un cor verd que a desgrat de tot el que perdem i encén la dignitat, vol respirar en l’esperança.
Diu Joaquim Curbet que escriure i fotografiar –Curbet és un fotògraf magnífic, com és un dibuixant magnífic- és recordar. Tan cert. Humans que ens sabem efímers –en això rau la consciència de ser al món-, sentim l’anhel de deixar una petja en el terreny on ens hem jugat la vida, on hem estimat, on ens hem extasiat amb la bellesa de les coses, on hem patit les més grans ferides. En les seves memòries i reflexions Joaquim Curbet mai no oblida, qui podria havent-les estimat, les persones que són allà, a l’altra banda. I hi dialoga com dialoga amb els escriptors morts que per a res no són morts des del moment en què, a través de l’escriptura, sentim el batec del seu cor, ja sigui que el veiem de color verd o vermell, amb els colors de la clorofil·la o amb els colors de la sang, aspectes cromàtics de la mateixa Vida que, a dir amb la mateixa imatge emprada per Joaquim Curbet en el seu escrit, és en poder de les Moires que al cap del camí ens esperen amb un cistell de fruites dolces a les mans.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT