PUBLICITAT
POLÍTICA MUNICIPAL
21-02-2026 20:45
Hi ha un moment a la vida en què deixem de ser només fills per començar, gairebé sense adonar-nos-en, a cuidar. No sol passar de cop; més aviat s’insinua. Primer és una ajuda puntual, després una visita més sovintejada, més tard una trucada diària. I un dia t’adones que la teva mare o el teu pare —aquelles persones que t’han sostingut sempre— potser necessiten, també, que siguis tu qui els sostingui una mica. Aquest procés forma part de l’experiència quotidiana de moltes llars i posa sobre la taula preguntes pràctiques i col·lectives sobre com volem viure l’envelliment.
Quan una família travessa l’experiència de l’envelliment amb dependència descobreix una idea que sovint queda fora de les estadístiques: moltes persones prefereixen continuar al seu entorn quan es tornen fràgils. Quan apareixen situacions de dependència, es fa evident que l’entorn té un pes important en el benestar. I diem entorn amb tota la intenció. No és només un habitatge; és un espai fet de records, veus, olors, veïns, rutines i mirades conegudes. És, en certa manera, arrelament.
Les dades demogràfiques indiquen que Vilanova i la Geltrú està envellint: hi ha més persones grans i menys infants, i l’índex d’envelliment augmenta. I com a Comuns creiem que tenim la responsabilitat de relligar aquest fenomen amb qüestions sobre organització urbana, serveis i formes de convivència. Darrere d’aquestes xifres compartides amb molts municipis, hi ha trajectòries vitals diverses. Persones que han contribuït a construir la ciutat, que hi han treballat, hi han estimat, hi han educat els seus fills, han participat en entitats i han donat forma als barris. No són només magnituds estadístiques; també apunten a transformacions socials que ja s’estan produint.
En aquest punt, cal incorporar una mirada sovint invisibilitzada: la perspectiva de gènere. L’envelliment i la cura no són experiències neutres. Històricament i encara avui, la responsabilitat de cuidar recau majoritàriament sobre les dones —mares, filles, germanes, veïnes— que assumeixen tasques essencials però poc reconegudes socialment i sovint sense remuneració ni suport suficient. Aquesta feminització de la cura no és només una dada sociològica; és una realitat que condiciona oportunitats laborals, salut emocional i autonomia econòmica de moltes dones al llarg de la vida.
Pensar el model d’envelliment també vol dir preguntar-nos com distribuïm col·lectivament la responsabilitat de cuidar. Si volem barris que sostinguin les persones grans, també hem de voler comunitats que sostinguin les persones cuidadores. Això implica serveis públics accessibles, temps de respir familiar, corresponsabilitat entre gèneres i polítiques que reconeguin la cura com una peça central del benestar social, no com una qüestió privada que cada llar resol com pot.
El repte col·lectiu és pensar quin model de convivència volem afavorir. Hi ha diferents camins possibles —alguns més centrats en recursos institucionals, d’altres més basats en la proximitat comunitària— i probablement la resposta no és única ni simple.
Tanmateix, cada cop hi ha més veus que suggereixen explorar models que reforcin l’autonomia personal, l’atenció propera i la vida de barri.
Des d’aquesta mirada, nosaltres volem posar més èmfasi en els barris com a espais quotidians de suport. Que l’atenció no sigui només un servei al qual acudir, sinó també una presència accessible. Que les polítiques públiques, sempre amb recursos limitats, intentin anticipar necessitats i coordinar millor els actors locals: CAP, escoles, entitats, comerços, serveis socials. No és una fórmula màgica, però pot obrir camins.
Quan una persona gran pot continuar vivint a casa amb suports adequats, sovint no només se’n beneficia ella. També es reforcen vincles: la botiguera que la saluda, el veí que li dona un cop de mà, l’infant que la coneix pel nom. La convivència entre generacions és un aspecte present en molts estudis sobre cohesió social. La interacció habitual entre persones de diferents edats pot influir en la percepció de seguretat, en la transmissió d’experiència i en la participació comunitària. Per aquest motiu, algunes polítiques urbanes i socials incorporen aquesta dimensió en el disseny d’espais i programes.
També hi ha qui defensa que l’envelliment pot entendre’s no tant com un problema a resoldre, sinó com una etapa a acompanyar. I que la convivència entre generacions no és només un ideal bonic, sinó un element que pot enfortir les comunitats. Les societats que troben maneres de barrejar edats i experiències sovint generen més confiança mútua i més capacitat d’adaptació.
Des de Vilanova i la Geltrú en Comú creiem que una bona política pública és, sobretot, la que intenta protegir la dignitat de les persones grans, la voluntat de continuar essent elles mateixes. No es tracta només de serveis, també de mirada i de respecte cap a les històries de vida, els vincles i l’arrelament. I aquesta mirada ha d’incloure necessàriament el reconeixement social i institucional de la cura, així com la voluntat de repartir-la de manera més justa.
El futur urbanístic i social de Vilanova i la Geltrú hauria d’analitzar-se des d’aquesta perspectiva: fins a quin punt la ciutat facilita que les persones puguin viure bé les diferents etapes de la vida sense haver de desconnectar del seu món, i com s’adapten els seus entorns quotidians a aquesta realitat canviant.
Planificar la ciutat ha de voler dir també tenir cura d’una comunitat.
Comuns de Vilanova i la Geltrú
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT