PUBLICITAT
ENSENYAMENT
10-03-2026 14:15
All around me are familiar faces
Worn out places, worn out faces
Bright and early for the daily races
Going nowhere, going nowhere
Their tears are filling up their glasses
No expression, no expression
Hide my head, I wanna drown my sorrow
No tomorrow, no tomorrow
Mad world, Tears for fears
Permeti'm, benvolgut lector, que comenci aquest article citant un llibre del lingüista, filòsof, i recentment aparegut en els papers d'Epstein, Noam Chomsky, el títol del qual és la (Des)educació Contemporània. He volgut canviar el títol d'educació per humanitatzació i titular-lo deshumanització contemporània perquè sento ferventment la convicció de dir-li que, com a societat, ja no com a educació, la batalla d'humanitzar-la fa temps que està irremeiablement perduda. En definitiva i sent directe, ens anem a la merda.
A la crisi de valors, a la crisi de cultura, el desdibuix de la societat occidental, en una espècie de postmodernitat induïda des del poder polític i econòmic per filòsofs de saló, Youtubers, Instagramers, coaches emocionals, i altres pseudoficis amb nomenclatura anglesa i ingressos milionaris, que no val la pena esmentar aquí, cal afegir-li la tecnologia i les pantalles mòbils. Allò que semblava que havia de salvar la humanitat, fer la vida més fàcil i simple, i poder donar-nos més temps lliure per a invertir-lo en tasques que il·luminessin cos i ànima, sembla que és avui dia el principal mecanisme de subjugació de la classe mitjana treballadora. És a dir, de vostè i de mi.
El món s'ha tornat boig, com diuen les paraules que encapçalen la cita de l'article, de la cançó Mad World. Com a aportació musical comentaré que la cançó es va fer mundialment famosa quan la va versionar Gary Jules i va aparèixer a la banda sonora de la sèrie Smalville l'any 2006, malgrat que la publicació de l'obra versionada és del 2001. No obstant això, recomano escoltar la versió original del grup Tears for fears, de l'any 1982. La lletra, que és la mateixa en totes dues peces musicals, descriu com el món s'ha tornat boig i res és el que hauria de ser, inclosa l'escola, a la qual hi ha una breu referència en la segona estrofa.
I és que, vagi on vagi, veig pantalles enganxades a mans, i caps inclinats, com una espècie d'apèndix corporal, una nova extremitat adherida al cos. I la situació, que ja per si mateixa és greu en la població adulta, és catastròfica en els sectors més joves de la nostra societat. No deixo d'espantar-me i comprovar atònit com els suposats adults (l'adjectiu suposat indica aquí que l'adult hauria no sols ser-ho legalment, també moral, ètica, i críticament) inflen amb hores i hores de pantalla de tauletes i telèfons mòbils els més petits de la casa, i a ells mateixos, en realitat, desconnectant del món que ens envolta i és el real de veritat.
Sense anar més lluny, fa un parell de diumenges estava a urgències intentant posar remei a un dolor a l'esquena baixa, a l'alçada dels ronyons, que la meva ment hipocondríaca suposava que podia arribar a ser mortal i, per això, era necessari abusar del saturadíssim sistema públic de salut. Allà vaig veure una parella de joves, de no més de trenta anys, que havien lliurat el seu telèfon mòbil al seu fill, d'aproximadament uns dos anys, perquè, cito textualment, no molestés i es portés bé.
És arriscat pensar que el nen es portarà bé amb un telèfon mòbil a les mans, és a dir, que voluntàriament decidirà deixar de fer el que feia i que és típic de nens d'aquesta edat, que no és res més que explorar el món que l’envolta i satisfer tot allò que li causa curiositat i interès, per a asseure's i comportar-se com un adult. I dic que és difícil pensar això perquè el que fa la pantalla és simplement distreure i entretenir, atemptant a la capacitat atencional del menor, embadalint-ho i torpedinant el seu cervell amb centenars d'imatges que passen per la seva ment a la velocitat del llamp.
Els pares respiren tranquils, el nen està calmat i ha deixat de “molestar”. Lamentablement, el mal ja està fet, la ferida atencional ja s'ha produït, i els efectes de l’atontament, tal vegada irreversibles, seran visibles quan sigui una mica més gran. Serà en aquest moment quan els “adults” es queixaran sense entendre per què el seu fill no té capacitat de concentració, li costa estudiar, presenta dificultats per a centrar-se en una única activitat, veu complicat sostenir activitats rutinàries per un llarg període de temps, i un llarg etc. La societat que presentava Chomsky en el seu llibre estava sent (des)educada a marxes forçades, la d'avui dia presenta un camí francament (des)humanitzador. Al final, la lletra de Mad World portarà raó i tan sols ens quedaran els somnis per a creure que un món millor és possible. Una última glopada d'aire oníric per a pensar que alguna cosa educativa en aquest món de bojos té sentit.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT