PUBLICITAT
OBITUARI
13-03-2026 19:23
El dijous, 12 de març, ens deixava l’Armand Beneyto i Albero, una de les persones més prolíficament polifacètiques de l’Alt Penedès, que ha destacat per les seves vessants artística, associativa, cultural, educativa, esportiva, folklòrica, musical i veïnal.
Tenia 93 anys. Havia nascut a Banyeres de Mariola (comarca de l’Alcoià; Alacant), el 04 de juny del 1932. Arribà amb la seva família a Vilafranca del Penedès quan només tenia dos anys.
Ja als 9 anys es familiaritzà amb el cant, al formar part de l’escolania de l’església de la Santíssima Trinitat i de la seva reconeguda -en aquella època- Capella de Música, on destacà com a solista.
El 1946, va ser membre del Ball de Bastons de la Festa Major de Vilafranca del Penedès.
L’any 1958, amb 26 anys, s’incorporà a la Societat Coral El Penedès, “El Coro”, entitat fundada el 26 de gener del 1862 i de la qual en va ocupar la presidència durant 20 anys. Aquest fet li va permetre obtenir un gran coneixement de la coral, que plasmà a la seva obra “130 anys d’història de la Societat Coral El Penedès: 1862-1992” (Barcelona, Curial, 1994).
A finals dels anys 50, entrà a l’Schola Cantorum de la Basílica de Santa Maria, grup coral que participava en les celebracions més solemnes del calendari litúrgic, i que cantava els Goigs a llaor de Sant Fèlix Màrtir durant els nou dies de la novena, del 22 al 30 d’agost.
Em comentava fa pocs dies, amb els ulls entelats, que va ser cantor dels goigs durant més de 50 anys. Era un home que s’emocionava fàcilment amb els seus records, perquè tot li sortia del cor.
Va ser membre del Quartet Ferrari, comandat pel músic vilafranquí Àngel Ferrari Güell (1925-2009). I durant 19 anys, fou membre del grup d’havaneres Xaloc, amb el qual va recórrer moltes festes majors d’arreu de Catalunya, i a través del qual forjà molts llaços d’amistat amb cantaires de diversos grups del país en cantades conjuntes, com ara les Trobades de Cantaires d’Havaneres al Cor de Catalunya, que any rere any se celebren al Parc de l’Agulla de Manresa.
Durant sis anys, presidí l’AMPA de l’Escola Sagrada Família; també fou president de l’Agrupació Sant Jordi d’Empleats de Caixa Penedès, entitat on va treballar, essent delegat d’oficina.
També va ser fundador de l’Associació de Veïns i Veïnes del barri de les Clotes, en una època de fortes reivindicacions veïnals per la mancança de serveis i estructures als barris.
En la seva vessant esportiva, a finals dels anys cinquanta va jugar de porter al Club Atlètic Vilafranca i al FC Vilafranca, formant part posteriorment de la junta d’aquest darrer club durant diversos anys, i essent-ne un fervent soci (el “soci número 8) fins el darrer moment, car no es perdia cap partit desplaçant-se al camp amb la seva cadira de rodes motoritzada, amb la banderola del club a la part frontal del manillar, i l’escut a la solapa de l’americana. Va ser la veu de l’Himne del FC Vilafranca, enregistrat el 2004, amb motiu del 75è. aniversari del club.
Administrador de la Festa Major de Vilafranca l’any 1981.
Entre la seva bibliografia destaca, a part de l’esmentada història de la Societat Coral El Penedès:
“Caramelles i caramellaires: Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf, Baix Llobregat, i Baix Camp”; Vilafranca del Penedès; Institut d'Estudis Penedesencs; Òmnium Cultural Alt Penedès, 2012.
El conte infantil “El Petit bastoner”. Vilafranca del Penedès; Vilatana, 2000.
La novel.la “Paraules al vent”. Vilafranca del Penedès: Andana, 2021.
El 2008 li fou distingit per l’Ajuntament amb la Medalla de la Vila de Vilafranca del Penedès, en reconeixement a la seva trajectòria i compromís amb Vilafranca del Penedès; manifestà que “un trosset d’aquesta medalla pertany als meus avantpassats de Banyeres”.
D’infant, als 4 anys, va ser testimoni de l’esclat de la Guerra Civil, quan sonaven les sirenes avisant de l’arribada de les “paves”; el seu pare -com que vivien a uns dos-cents metres del cementiri- sempre deia a la família aquesta frase que l’Armand sempre ha recordat: “El nostre refugi serà el cementiri; allà no tiraran cap bomba perquè ja estan tots morts”.
Nostàlgic amb els seus avantpassats, alguns dels quals reposen a Banyeres, però molts a Vilafranca, l’Armand feia reflexions com ara que “el temps s’emporta la gent, però no esborra els seu passat ni les seves empremtes o les petjades que han deixat en el seu pas per la vida”.
I afegia: “Indiscutiblement la vida és el camí de la mort. L’home és una criatura que transcendeix amb actes de fe, d’esperança i d’amor; i que no abdica de la recerca de la pau, de la llibertat i la justícia”.
El seu sogre, German Sanz Esteve, mestre d’escola, va ser afusellat el 1939 a Paterna; i escrivia l’Armand: “En ella (referint-se a la Rosa, la seva esposa) queda el record del seu pare al que molt poques vegades va poder donar-li una abraçada. Els records de les guerres no s’esborren mai en el temps, i si una d’aquestes guerres és amb gent del mateix país, llavors la ferida és molt més profunda perquè deixa la rancúnia, i quan sembla que s’apaguen les brases un petit bufec d’aire les torna a fer revifar; però això no tornarà la vida a tots aquells, d’un bàndol i de l’altre, que van deixar les seves vides, o els hi van arrencar, com la del German Sanz Esteve, sense saber prou bé allò que havia fet malament, però que van quedar capolats pels batzacs i infortunis d’aquesta guerra”.
Mai va deixar d’estimar la seva terra. Va ser un gran rapsode, ara darrerament, aficionat als haikus, i sempre avesat també a la poesia; en un dels seus poemes, titulat “Sonet a Banyeres de Mariola”, proferia pregonament fa sis anys aquests profunds versos:
“Ara és com si obrís les finestres a l’alba,
a les mans del color entre el rosa i el malva...
Ja s’irisen somnis sota l’arc de les celles.
Va tancant-se el camí que acompanya la vida,
més aquell bategar dins del cor és la crida,
que duré dins de mi al tancar les parpelles…”
(Totalment recomanable el capítol de la sèrie “Memòria Oral. Vida i lluita democràtica”, produït per Penedès Televisió, emès aquest passat mes de gener, on ell mateix fa un repàs d’innombrables anècdotes i vivències viscudes en el decurs de tota la seva àmplia trajectòria en els diversos àmbits on participà durant la seva vida.
Es pot trobar a Penedès Televisió a la Carta, on hi ha els onze capítols de la sèrie, un dels quals dedicat a l’Armand).
Descansi en Pau.
Les seves exèquies tindran lloc el dissabte, 14 de març, a dos quarts de quatre de la tarda, a la Basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès.
Jordi Forners i Puig
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT