PUBLICITAT
1 DE MAIG
30-04-2026 18:30
El passat mes de gener vaig assistir a una xerrada organitzada per La Frontissa sobre “Les Dones al tardofranquisme, d’objectes a subjectes”. La Historiadora Isabel Pérez Molina, va fer una més que interessant exposició, de com va ser la vida de les dones durant la llarga foscor de la dictadura feixista.
En un moment de la conferència, a la pantalla va aparèixer la imatge d’una de les poques dones (un total de 13, al llarg de tota la dictadura), que van assolir el càrrec de “procuradora en Cortes”. La imatge de la Sra. María Belén Landáburu González, lligava amb el comentari que feia la historiadora, sobre la importància de la participació de dones en uns àmbits on estava totalment vetada. No és que aquella dona fos una revolucionaria, en absolut, ni ella ni cap de les altres dotze. Al contrari, totes elles estaven relacionades d’alguna manera amb la Sección Femenina o al Movimiento, i pertanyien a famílies del Régimen, però en el cas de la Sra. Landáburu González, la seva presència i treball foren decisius per la modificació del “régimen de la patria potestad”. Aquesta normativa impedia a les dones marxar de casa, independitzar-se, encara que fossin majors d’edat, si no tenien permís patern. Només podien marxar, sense permís patern, si era per casar-se o per ingressar en un convent. Si no hagués estat per aquesta dona i el lloc que ocupava, aquest canvi no s'hauria produït fins després de la mort del dictador, d'això no en tinc cap dubte.
Aquest detall de la xerrada, em va fer tornar uns quants anys enrere. Vaig recordar a les companyes de CCOO que vaig trobar a la empresa quan vaig entrar-hi, a l’any 1982. Totes elles venien de les lluites antifranquistes i em van enlluernar amb el seu entusiasme. Repartien per les taules les Notes Informatives quan es negociava el Conveni Col·lectiu, també ho feien amb la Revista de l’1 de Maig de la Secció Sindical i, per descomptat, amb la Revista de la Dona del 8 de Març, que va començar a editar, la anomenada “Comissió de la Dona”, a l’any 1991.
Eren companyes Delegades sempre disposades a aclarir dubtes, a donar un cop de mà en situacions de conflicte, a escoltar a tothom... però, d’alguna manera estaven en un segon pla, no hi eren als llocs de responsabilitat de la Secció Sindical. Un exemple, a les Assemblees, sempre eren a la taula i parlaven els Delegats homes, i poques, molt poques vegades tenia un lloc i veu, alguna Delegada.
Naturalment, amb aquelles dones magnífiques, no em va costar res afiliar-me al Sindicat. Al cap d’uns anys, vaig arribar a encapçalar la candidatura a les eleccions sindicals del meu Centre de Treball, començant així una extraordinària experiència.
La meva primera participació a la mesa d’una Assemblea per informar a la plantilla de la negociació del Conveni, i que vam fer a una sala llogada d’un hotel a Barcelona, va tenir una resposta inesperada: només pel fet de ser una dona qui va informar a la gent, les companyes em van convertir en un referent i la primera conseqüència, immediata, va ser un increment important de sol·licituds d’afiliació, fonamentalment de companyes. Es va generar una sensació generalitzada per part del col·lectiu administratiu, molt feminitzat a l’empresa, de que alguna cosa podia canviar si les dones hi érem a llocs de decisió de la Secció Sindical.
Van ser uns anys, en els que els Acords per a la Promoció i Desenvolupament de les carreres professionals, en especial, de les dones, i el temes de Conciliació, Igualtat i Horari, van formar part del nucli central dels Objectius de la Secció Sindical. I això va ser la conseqüència de que, elecció sindical, rere elecció sindical, la presència de dones en llocs de sortida a les nostres candidatures, era cada cop més nombrosa i, per tant, el conseqüent increment de Delegades va canviar les prioritats en el Projecte de la Secció Sindical. És evident i queda totalment demostrat la importància de que les dones anem ocupant aquests llocs de responsabilitat, i no només al Sindicat, sinó també a l’estructura de les empreses.
Teníem Directores, sí, poques, però n’hi havia. Però eren de les que dèiem “model masculí”, és a dir, fidels continuadores i defensores dels objectius, maneres de fer, de treballar i de dirigir, del model empresarial imperant: totalment masclista, fins i tot ho eren (i ho són) amb la manera de vestir, sempre amb el clàssic conjunt masculí d’americana i pantaló a joc. Però també és important visibilitzar dones en aquests llocs, encara que no tinguin l’objectiu de canviar les coses.
I escoltant aquella xerrada del passat mes de gener (a la que he fet referència a l’inici d’aquest escrit), vaig fer un paral·lelisme entre la Sra. Landáburu González “procuradora en cortes”; les Directores “model masculí” i la meva primera intervenció en una Assemblea Informativa. Vaig traçar una línia entre aquests tres fets, i estic encara més convençuda que és imprescindible que hi hagi dones en llocs de responsabilitat en qualsevol àmbit (legislatiu, polític, educatiu, empresarial, sindical ...), perquè d’alguna manera aquestes dones poden ser referents per altres dones, i en alguns casos les seves presències donen com a resultat assolir canvis positius per a les dones en general.
En el seu moment, vaig recollir el testimoni d’aquelles entusiastes companyes Delegades dels anys 80, i vaig arribar a ser la primera dona amb el càrrec de Secretària General de la Secció Sindical de CCOO a l’empresa. Avui dia, ja jubilada, veig que s’ha normalitzat la presència de dones a les candidatures sindicals, també que siguin Delegades les que portin les Assemblees, i que siguin Delegades les que tinguin la representació del Sindicat a les diferents Taules Negociadores. Per tancar la meva trajectòria sindical puc dir, amb orgull, que va ser una altre companya Delegada qui va ser elegida per la Secretaria General de la Secció Sindical, quan va arribar la fi del meu mandat.
La presència de la dona en llocs visibles de la societat té un efecte multiplicador en el temps. I no només per les fites que es puguin assolir, que també, sinó per la normalització de la presència de les dones. I en el cas de món del treball és fonamental (la meva experiència m’ho ha demostrat), per això no puc finalitzar aquest escrit sense celebrar que, per primera vegada, sigui una dona, Belén López Sánchez, qui ocupi la Secretaria General de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya.
Visca l’1 de Maig i la lluita de les Treballadores!!
María Jesús Parra Sánchez
Associació de Dones Feministes La Frontissa
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT