PUBLICITAT
BADANT PELS CARRERS
03-05-2026 17:37
Ja fa molts anys hi va haver un ministre de l’interior que va llençar un missatge clar, contundent i molt possessiu. Era el 1976. Els sindicats i l'oposició d'esquerres van considerar oportú sortir al carrer per celebrar el 1 de maig, data històrica i emblemàtica en el món dels treballadors, però Manuel Fraga vicepresident i ministre de Governació del govern de Carlos Arias (conegut com carnicero de Málaga, per la seva cruel repressió) mai no va simpatitzar amb posicions sindicals ni esquerranes i en conseqüència va prohibir tota mena de manifestació. I va encunyar la frase “la calle es mía”, davant les queixes per la repressió policial. Des del punt de vista de Fraga, els carrers no pertanyien al poble, sinó a ell, com a ministre que encarnava l'Estat.
Després ja més recentment prop dels nostres dies i en circumstàncies molts diferents ens va variar la frase, vam passar de la calle es mia a “els carrers seran sempre nostres” sobretot a partir del 2017 amb les accions pro independència del país i les notòries mobilitzacions que hi van haver abans i després del 1 d’octubre. A diferència de la calle es mía això dels carrers té una connotació molt més col·lectiva ja que vol transmetre la idea de reivindicar l’espai públic com a lloc de participació ciutadana.
Hem passat del Mia Pronombre posesivo (indica pertinència), La calle: Femenino singular. A Nostres Pronom possessiu, masculí plural segona persona tònic.
Ja hi hem guanyat una mica, hem socialitzat el carrer, del meu al nostre. Però al capdavall també es tracta d’anunciar una possessió que potser tampoc correspon del tot. Segurament el carrer és, o hauria de ser, de tots i totes. I prendre’n possessió de manera pacífica i cívica.
Bé doncs, ara sembla per la fotografia que aquest combat s’ha traslladat a les parets del poble. Teva, meva.
Una possible escena. Un escamot de patriotes de pedra picada amb papers i cola penjat un seguit de cartells en una llenca de paret.
El missatge el de sempre i ja suat de “Puta Espanya” de tant de repetir-ho ja no fa ni gràcia però és igual cal seguir matxucant per veure si així algú més s’apunta a repetir la lletania.
I vet aquí que més tard passarà algú a qui suposadament li molesta aquesta frase sobre la seva Espanya, patriota també, naturalment, i ha intentat arrencar algun cartell. Sense massa èxit, per cert.
I el primer, el que va enganxar els cartell torna a passar per contemplar la seva gran aportació a la causa i mostrar als col·legues aquesta gesta que potser serà recordada per la història: penjar tres cartells.
La fama està sobrevalorada.
I quan ha vist l’acció de voler treure els cartells esquinçant-los (tan legítima com posar-los) ja ha muntat en còlera i sense embuts directament: Facha (fatxa, potser?) de merda i Mamón. I escrits en castellà perquè suposa que qui li ha trencat un cartell cal que sigui necessàriament castellanoparlant...
En fi.
La guerra del relat.
La guerra sobre de qui és el carrer i ara la guerra per controlar les parets.
És un no parar.
I potser després de tot no és res més que l’acció del propietari de la paret fart de que, sense tenir-hi res veure, li encolomin de tot. I al final de l’any entre els puta Espanya, el mamon i el facha, li costa els seus dinerons netejar la paret.
Són danys col·laterals de les grans causes de la humanitat!.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT