PUBLICITAT
RICARDITU, UN ANARQUISTA QUE SALVAVA CAPELLANS (4/8)
07-08-2026 6:42
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
GUERRA CIVIL. 1936 - 1939
El 19 de juliol a Barcelona
Després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936, el Ricarditu s’acull a l’amnistia. Retorna a Vilanova i reprèn el treball al quiosc Minerva.
En produir-se l’aixecament militar del 18 de juliol i els enfrontaments entre militars revoltats i militars fidels a la República, junt amb guàrdies civils, moviments obrers i ciutadans, el comitè revolucionari que s’havia organitzat a Vilanova envià Mestre a Barcelona per saber de primera mà què estava passant i tractar de coordinar les actuacions.
El tren només va arribar al Prat. Des d’allà hagueren d’anar a peu fins al centre de la Ciutat Comtal. Es van creuar amb esglésies que fumejaven, sorolls de metralladores, canons “y tiros por todas partes”.
A la Casa del Cambó, que havia estat assaltada i ocupada per cenetistes, van intentar posar en marxa el Rolls Royce del mateix Cambó per retornar a Vilanova, però no ho van aconseguir. A Capitania General van arribar just quan el general Goded s’acabava de rendir. Allà van agafar un fusell màuser cadascú i cartutxos per endur-se’ls. Els van facilitar un altre cotxe, un Hudson, i van emprendre el camí de tornada.
Arribant a Vilanova amb l’armament, “salieron ya las escopetas, todas las armas que tenían preparadas. Hubo una organización completa, armada, formada por gente de Estat Català, poumistas, republicanos y nosotros (CNT)”. La primera acció que van fer va ser comminar el comandant de la Guàrdia Civil a rendir-se. Ricard assegura que era un monàrquic que estava complicat en la insurrecció. “El que quemó mi quiosco”.
Però, en aquesta ocasió, la Guàrdia Civil no s’enfrontà amb els revolucionaris, sinó que, segons conta Bonaventura Orriols i Ferret, a mig matí del 21 de juliol, els guàrdies van sortir de la caserna desfilant sense formació, pels carrers i la Rambla Principal “amb un mocador vermell com a fulard i saludant amb el puny enlaire” (1). Francesc X. Puig Rovira explica que aquesta versió de la desfilada no coincideix amb alguna altra que li van explicar (2). El trasllat de tots els membres de la Benemèrita a Barcelona deixà la vila sense cap força d’ordre.
El retaule de la Geltrú
Els tallers de l'històric diari de Vilanova van ser col·lectivitzats i es decidí utilitzar les seves instal·lacions per publicar-hi un portaveu dels revolucionaris, que apareixeria a partir del 23 de juliol amb el nom de 'Butlletí del Comitè de Defensa Local'. Joan Josep Soler Milà, fill de l'impressor i propietari del diari, que llavors tenia 25 anys i treballava a la impremta del seu pare, va continuar a les instal·lacions fent d'encarregat del taller. Un dia, mentre un grup "dels membres més radicals de la FAI", tots amb pistola al cinturó, estaven reunits parlant de la conveniència o no d'enderrocar totes les imatges i altars de l'església de la Geltrú, Soler Milà els estava escoltant d’amagat des d'unes golfes plenes de papers al costat del despatx. Finalment, van acordar derruir l'altar major i el retaule barroc que hi ha al seu darrere. Quan els revolucionaris van marxar cap a l'església, Soler Milà, que coneixia el gran valor artístic del retaule del segle XVII, va córrer a avisar Ricarditu de la destrucció que s'estava a punt de fer, segons va contar el mateix Soler Milà a Àngel Serrano (3).
Amb cordes amarrades a un tractor se n'arrencà la imatge de Déu, els acabaments laterals i la capelleta del Calvari. Sis dels nou sants de les fornícules, vuit dels dotze apòstols i tots els àngels feren cap a la foguera de la plaça, segons el relat que en va fer Bonaventura Orriols i Ferret.
"Pregat amb insistència per més d'una persona", Ricard Mestre es presentà al temple i "amb la seva veu potent (...) va poder convèncer la turba violenta i exaltada que aturessin la frenètica destrucció i cremadissa, argumentant: "Tot això és art, i des d'ara, serà art del poble" (4).
Els altres temples parroquials també foren assaltats i s’encengueren fogates per cremar-ne les imatges i el mobiliari.
“El gest assenyat, que va córrer ràpidament per la vila, va contribuir, sens dubte, al carisma de Ricard Mestre com a home responsable, malgrat la seva ideologia, de cara als seus convilatans de diversitat de pensament”, explicarà molt més tard Jaume Carbonell Massip (5).
També un altre vilanoví d’aquella època, Xavier Garcia i Soler, va deixar constància de la intervenció de l’anarquista en la salvació del retaule (6).
En declaracions telefòniques a Xavier Canalis, Mestre afegiria que “qui va contribuir a salvar el retaule va ser sobretot un pagès (...) Joan Raspall Martí, que quan van guanyar els franquistes el van afusellar”, i la col·lectivitat agrícola. Després assegurava: “La destrucció de les esglésies va ser una expressió d’anticlericalisme popular” (7). Raspall pertanyia a la Unió de Rabassaires. Després de la guerra, no va voler exiliar-se perquè deia que no havia fet res de dolent. El van delatar i fou afusellat al Camp de la Bota.
L’església de la Geltrú quedà convertida en magatzem agrícola.
Els assassinats
Sota l’ambient revolucionari que s’instaurà després de l’aixecament militar antirepublicà, unes cinquanta persones van ser assassinades a Vilanova i els seus voltants durant els primers mesos de la Guerra Civil. El primer fou l’ermità custodi de l’ermita de Lourdes. Entre el clero, les víctimes foren el rector de la Geltrú, dos vicaris de Sant Antoni i un escolapi destinat a Sitges.
En el sector industrial foren morts el director de la fàbrica de ciment Griffi i el de la fàbrica tèxtil Marqués, també alguns comerciants i escrivents. Un ex cap de la Guàrdia Urbana, diversos tradicionalistes, dos càrrecs dels tallers ferroviaris... A més hi hagué tres matances familiars: un advocat, empresari i president del Círculo Dinástico, fou mort junt amb tres dels seus fills; un propietari agrícola, el seu germà comerciant, també tradicionalistes, i dos fills tingueren la mateixa fi (8).
Aquests assassinats van tenir lloc en ple fervor revolucionari, entre juliol i novembre de 1936. Però, quan la foguera de la venjança ja s’havia apagat, el 19 febrer del 37 es produí la sorprenent matança d’una família de forners del carrer de Sant Gervasi 70. Els cossos del pare, el fill i la filla foren trobats el mateix dia al Vendrell. El de la mar, aparegué l’endemà a Torredembarra.
Per entendre aquest fet cal consultar el ‘Butlletí del Comitè de Defensa Local’ del mateix dia dels assassinats, que publicava una carta intervinguda per la Conselleria de Defensa de Girona escrita pel fill dels forners a la seva promesa, a Girona. En l’últim paràgraf el noi diu:
“La próxima semana ya solo daran [sic] media libra de pan por persona, están muy preocupados los dirijentes [sic] de esta Colectividad, ya no encuentran trigo y dicen que no podremos trabajar, Nosotros aun encontraríamos, pero ellos que van a encontrar. Nada”.
La crítica del fill a la gestió del blat costà la vida a tota la família.
El 'Butlletí' publicà una carta acusant un noi de quintacolumnista i, immediatament, foren assassinats ell i la seva família
Sobre les matances, Mestre declarava a Sandoval: “En mi pueblo hubo, entre unos y otros, unos treinta o cuarenta paseos. Y, en proporción, eran pocos comparados con los de otros sitios”.
Afirma que cap d’aquestes assassinats fou fet per anarquistes: “Algunas de las violencias, de los paseos de mi pueblo, la mayor parte, los hicieron gente del POUM y republicanos. Y te diré por qué: porqué los republicanos tenían la tradición jacobina. Ellos sí creían en la guillotina. Nosotros teníamos la exaltación, el deseo revolucionario, pero doctrinalmente no podíamos serlo. Doctrinalmente, para nosotros lo humano era lo más importante. Lo demás son los programas políticos que, unos con dictadura y otros con democracia, quieren imponer a toda la sociedad. Nosotros queremos que sea toda la sociedad la que funcione y prácticamente lo demostramos en Vilanova” (9).
Sobre els anomenats ‘incontrolats’, Puig Rovira diu que “es tractava en general d’escamots armats de fora de la localitat (...) que no actuaven en nom de cap organització” però, afegeix, “és evident que a Vilanova tenien còmplices i enllaços, i que sabien amb exactitud a quines víctimes es dirigien” (10).
El pare Pompili Pagès, rector dels Escolapis, a l'esquerra, a qui Ricard ajudà a fugir de Vilanova. Arxiu Escolapis
El rector dels Escolapis
Ricard se sentí molt orgullós de les morts que va poder evitar. “Salvé a una cantidad enorme de gente de Vilanova, gente de derecha y gente que no era nadie. Había cosas de venganzas personales”. “Yo salvé a un montón de curas”, reivindicà. Entre ells, el rector dels Escolapis, Pompili Pagès.
Conta que al front havien mort uns nois del POUM de Vilanova. “Y la gente del POUM buscaban con quien vengarse, buscaban curas”. Eren “gent del POUM -va matisar en una altra entrevista- i aquest noi dels nostres que no llegia”. Era un dels últims dies d’agost de 1936. Mestre es trobava a l’estació, a punt de rebre els diaris que li portava el Maristany, el tren que arribava a les 9:00 de Barcelona i tornava a la capital. Apropant-se a un dels vagons que acabaven d’aturar-se a l’andana, Ricard va veure, astorat, que en obrir-se la porta aparegué el pare Pagès, vestit de paisà, a qui l’anarquista havia facilitat la fugida a Barcelona.
-On va vostè? -pregunta Ricard-. M’he cansat de treure capellans d’aquest poble i ara torneu a complicar-nos la vida?
-No tinc altre remei -respongué l’escolapi-. Estic cansat de buscar refugi i no trobo ningú que m’empari. Almenys aquí hi tinc família.
-Ni parlar-ne. Aquí, a Vilanova, la cosa està molt malament. Faci el favor de tornar-se’n.
-No, no.
-Us trauré el bitllet i veniu amb mi a Barcelona.
Sense deixar-lo baixar del tren, va anar a comprar un tiquet pel capellà i l’acompanyà fins a la capital. Un cop allà se n’acomiadà dient:
-Si no sabeu a on anar, feu cap al carrer del Carme, 65.
En aquesta adreça tenia la impremta el vilanoví Josep Ivern Salvó, que havia dirigit el setmanari ‘El Vilanoví’ i ‘La Defensa’. En aquesta última havia mantingut diverses controvèrsies amb Mestre. Ricard explicarà que ell s’havia barallat amb Ivern Salvó, al que qualifica de catòlic fanàtic. “Nos habíamos tratado muy violentamente (...) Pero, cuando salvaba a un cura se lo llevaba a él”. Assumint un greu risc, Ivern acollí al seu pis barceloní moltes persones perseguides.
Però aquesta història no va acabar aquí. “Un dia, encara no havia passat un any, estic jo per la Rambla de Barcelona i sento que em toquen a l’espatlla. Em giro i: “Mestre, com esteu?”. Era ell. Però ni aire de capellà ni res, un home normal i optimista”. Semblava un altre. Portava una pipa curta i estava donant classes a les filles d’un regidor socialista de l’Ajuntament de Barcelona. Quan va acabar la guerra, va tornar a ser rector dels Escolapis vilanovins.
“Un dia, quan la meva mare ja havia tornat de l’exili, estava molt malalta i a l’escala de casa hi havia una pila de dones, una pila de gent”, va un home i pregunta si la senyora està molt greu. Li diuen que no i ell respon. “He vingut a saludar-la perquè és la mare d’un amic meu que està fora, a Mèxic”. Era el rector dels Escolapis. “Va dir en ple franquisme que era molt amic meu” (11)
L'església de Sant Antoni va començar a ser enderrocada per construir una plaça en el seu lloc
A un altre capellà, de qui no diu el nom, se’l va endur en cotxe a Barcelona. Un cop instal·lat allà, el refugiat l’anava a veure a la redacció de la ‘Soli’. “Éste se hizo voluntario, de Sanidad, en el Frente de Aragón”.
Per treure mossèn Pallàs, organista de la Geltrú i capellà de la Casa d’Empara, “es va aprofitar un dia que plovia. Des d’una sínia on estava amagat, una noia l’acompanyà fins a l’estació. Tots dos anaven agafats del bracet i amagats amb un paraigua. Ricard Mestre era a l’estació, per si sorgia cap problema”, va explicar Bonvantura Orriols (12). El religiós va poder agafar el tren i amagar-se a Barcelona. Uns mesos més tard va arribar a Vilanova la notícia que havia estat detingut i executat.
També explica que va ajudar a evacuar a Barcelona mossèn Lluís Vendrell, aquell amb qui havia tingut una llarga i dura discussió sobre l’existència de Déu.
Frustració per no poder matar una persona
Com hem dit abans, la família de Dolors, la dona del Ricard, treballava portant terres d’altri, com les de la família Muxart. Quan un escamot de la FAI, vingut de Barcelona, s’emportava el senyor Muxart per assassinar-lo, la Dolors va avisar el seu espòs, pregant-li que intervingués per salvar el propietari rural. Ricarditu va aconseguir frenar els assaltants, amb penes i treballs, i amb perill de la seva pròpia vida de tan enfadats que estaven aquells milicians. Aquesta descripció li va fer el mateix Pere Negre, Josep Solé Ventosa, a Joan Sivill i Vergès, el màxim coneixedor de la història de les famílies pageses de Vilanova.
Mestre comenta que “en las circunstancias revolucionarias pasa de todo”. Detalla que, una altra vegada, el van anar a despertar a casa seva perquè anaven a matar un advocat que havia actuat contra els rabassaires. També havien avisat Recasens, l’alcalde. Tots dos van anar a la casa on tenien l’advocat acorralat des de feia hores, però no havien aconseguit ni obrir ni enderrocar la porta. “En un momento que había bajado el abogado y su madre, muy vieja, con la bata, y él con pijama, evitamos que lo mataran”. Després, un noi jove del grup que volia executar l’advocat, “al ver frustrado su acto, agarró el fusil, lo tiró al suelo y pataleaba de cara a la pared”. Ricard mostra la seva estupefacció davant la reacció de frustració d’aquest minyó pel fet de no haver pogut matar una persona.
“Dels companys meus -assegura-, en total n’hi havia un de partidari de la pena de mort. Tenia bastants anys. Era potser l’únic company meu que no llegia. Aquest hauria matat els capellans i els burgesos”. Ell s’escandalitzava quan li arribaven les notícies dels assassinats que cometien els revolucionaris a la rereguarda. “Hem predicat tota la vida contra la pena de mort i ara l’apliquem com aquell qui res?” (13).
Puig Rovira subratlla que Mestre, igual que el també anarquista Joan Arans, actuava posant sobre avís a coneguts que corrien perill imminent de ser detinguts i assassinats.
Els anarquistes entren al govern municipal
En produir-se l’aixecament militar del 18 de juliol del 36, el govern de l’ajuntament vilanoví estava en mans de pràcticament els mateixos que van ser destituïts després dels fets revolucionaris del 6 d’octubre del 34. Els detinguts havien tornat al càrrec amb la victòria del Front Popular a les eleccions del febrer del 36.
Però la revolució que va seguir a la derrota de l’aixecament a Barcelona va crear a Vilanova una mena de doble poder. Per una banda, l’ajuntament del qual acabem de parlar i, per l’altra, els partits i sindicats que havien tingut més protagonisme en la derrota dels sollevats, constituïts en Comitè de Defensa Local.
Aquesta dualitat de poders es va resoldre tres mesos més tard, quan el 15 d’octubre del mateix any es constituí un nou govern format per CNT-FAI, ERC, POUM, PSUC-UGT i UR (Unió de Rabassaires). Mestre, un dels nous regidors, proposà que “ateses les circumstàncies revolucionàries i la tendència col·lectivista del moment” no es nomenés alcalde. Després d’una llarga deliberació, s’acordà que a cada sessió es triés la persona que la presidiria (14).
Entre les primeres mesures que van prendre els revolucionaris destaca la confiscació de propietats i diners de l’Església, partits de dretes i propietaris, i la confiscació de cases de gent que havia fugit per por.
“Les col·lectivitzacions, quasi totes van funcionar molt bé. En mans dels treballadors, la gent complia els treballs, no s’aprofitaven de la situació. És clar, eren ells que determinaven les normes. No era un burgès que els coaccionava”.
A les decisions inicials del Comitè hi destaca la rebaixa de lloguers: “Va ser la nostra primera iniciativa. La gent que pagava entre 20 i 50 pessetes van tenir una rebaixa del 25%”, declara Ricard a Castañeda.
Malgrat que els llibertaris tenien majoria en el Comitè de Defensa, van plantejar que no es prenguessin acords per votació. “I això va funcionar molt bé, en la majoria dels casos, perquè no hi havia imposició”. D’aquesta forma, subratlla Mestre, es va facilitar la democràcia directa.
Ricarditu, amb dues senyores no identificades
La presidència rotatòria es va mantenir durant cinc mesos. En aquest període, Ricard va ser el conseller que més vegades va presidir les sessions, set en total, que es corresponien amb les reunions en què el consell va tractar qüestions més delicades. Aquest és el cas de la trobada on es decidí normalitzar el govern municipal amb la recuperació de la figura de l’alcalde, en la persona de Joan Recasens Farré (CNT-FAI), un dels treballadors del Griffi que havien signat l’acord que posà fi a la vaga de la fàbrica (15). En aquesta decisió va predominar la proposta de Ricard a favor de Recasens, amb pugna amb el candidat proposat pel socialista Soler Bastero (16).
En altres sessions, Mestre sol·licità la revisió de les requises de béns acordades pel Consell Municipal que posaven en dificultats vitals algunes famílies (17).
El mal estat de l’economia, amb seriosos problemes per obtenir subministraments, i l’evolució negativa de la guerra portaren l’ajuntament a plantejar un nou pla econòmic. El debat va girar entorn de la discrepància entre CNT i UGT sobre l’abast de la socialització de l’economia. La CNT proposava socialitzar tota la riquesa industrial, comercial, agrícola i urbana, mentre que la UGT s’hi oposava argumentant que la socialització era inoportuna i que la revolució tenia un límit. Afegia que Vilanova no podia prendre decisions d’aquest tipus sense tenir en compte les decisions de Catalunya i la resta d’Espanya, ni oblidar les necessitats de la guerra. Mestre intervingué per demanar un acord entre els dos punts de vista per “guanyar la guerra i concretar la revolució”, però la proposta no va tirar endavant.
En un míting de les Joventuts Llibertàries al Gran Price de Barcelona, parlà de ‘L'excés de política a la rereguarda' i llançà una dura condemna de la violència que s’havia escampat pels carrers.
En l’àmbit local, un manifest fet públic per Esquerra Republicana el juny de 1937 qüestionà públicament el funcionament dels proveïments i la gestió del consistori sota el predomini de la CNT. El document reclamava “reorganitzar l’ajuntament, donant als diferents sectors antifeixistes la representació que els correspon (...) fent desaparèixer en absolut el que pugui semblar imposició d’una fracció sobre l’altra”. Es tractava d’una crítica soterrada al predomini de la CNT en la representació municipal.
Pels anarcosindicalistes va respondre Mestre dient que dins d’ERC hi veia dues tendències: una burgesa, que pretenia que les coses quedessin com abans del 19 de juliol i actuava de cara als botiguers. I una altra revolucionària, formada pels que se sentien treballadors per damunt de tot. La qüestió es va debatre sense arribar a cap acord.
En definitiva, tot i no tenir un càrrec destacat dins l’organigrama municipal, Ricard hi tenia un paper important, intervenint en els principals debats. En general, les seves paraules tendien a intentar arribar a acords, però com que aquests molt sovint no es produïen, la majoria anarquista solia acabar fent predominar el seu punt de vista.
Fent justícia salomònica
Ricard va explicar a Jordi Ruiz de Castañeda que el jutge de Primera Instància de Vilanova, “com que estava implicat en la revolta militar, va fotre el camp, abandonant-ho tot”. Llavors, per resoldre els problemes socials pendents, el Comitè de Defensa va decidir buscar un substitut. “Legalment, aquest jutge havia de ser un advocat, però jo m’hi vaig oposar. Vaig dir que estàvem ja en una societat d’economia col·lectiva, al marge de les lleis de la república burgesa, i per tant no calia que fos un advocat”. Soler Bastero, oficial de correus a Vilanova, socialista que s’incorporà al PSUC, i Albert Pelegrí Genís, d’ERC, van ser encarregats de trobar una persona que pogués substituir el jutge. “Van demanar un vot de confiança, per no perdre temps. I quan els van dir que d’acord, van venir i em van dir: “Tu”. Em van nomenar a mi”.
Ricard explica amb entusiasme el procés d’aquest nomenament i conclou amb contundència les seves intencions: “Vaig començar a fer justícia salomònica”.
(1) ORRIOLS I FERRET, Bonaventura. L’Església catòlica a Vilanova i la Geltrú el 1936. Vilanova: Círcol Catòlic, 1989, p. 39
(2) PUIG ROVIRA, Francesc X. Vilanova, p. 36
(3) SERRANO, Àngel. El dia que es va salvar el retaule de la Geltrú. Diari de Vilanova, 2 març 2001.
(4) ORRIOLS, p. 45
(5) CARBONELL I MASSIP, Jaume. Ricard Mestre, ‘Ricarditu’, un anarquista responsable. Diari de Vilanova, 26 juliol 1996
(6) GARCIA I SOLER, Xavier. Memòria i confessió. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 1992, p. 40.
(7) CANALIS, Xavier. Crònica de la Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú. Vilanova: L’Hora del Garraf, 2000, p. 22
(8) PUIG ROVIRA, Francesc X. Vilanova i la Geltrú 1936-1939. Guerra Civil, revolució i odre social. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2005
(9) SANDOVAL. op. cit., p. 335-336
(10) PUIG ROVIRA. Vilanova, p. 68-78
(11) RUIZ DE CASTAÑEDA. Entrevista a Mestre
(12) CANALIS, p. 33
(13) CANALIS, p. 29
(14) PUIG ROVIRA. Vilanova, p. 116, 209, 211, 212, 213
(15) MALLOFRÉ-ANGUERA, p. 94
(16) CARBONELL. op. cit.
(17) PUIG ROVIRA. Vilanova, p. 9
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT