PUBLICITAT
POLÍTICA
13-10-2026 7:59
Vols trobar més fàcilment les notícies d’Eix Diari a Google? Fes d’Eix Diari la teva font preferida a Google i no et perdis l’actualitat del territori.
El divendres 9 d'octubre vaig assistir a l'acte d'inauguració del nou curs de l'Aula d'Extensió Universitària de Vilanova i la Geltrú, entitat a la qual estic inscrita des que vaig venir a viure a la ciutat fa aproximadament un any. El que havia de ser un acte acadèmic i cultural em va deixar una sensació de decepció i indignació que considero necessari expressar públicament.
Ja durant el curs passat hi havia observat algunes coses que em van sorprendre. Vinc de Cerdanyola del Vallès, un municipi on també governa el PSC, però, durant la meva experiència, mai no vaig veure que les activitats culturals es convertissin en espais de promoció d'un partit polític.
Una aula d'extensió universitària acull persones de procedències, ideologies i sensibilitats molt diverses. Ningú no hauria de preguntar a quin partit estàs afiliat, de quin ets simpatitzant o quines idees polítiques defenses. Precisament per això, entenc que una entitat d'aquestes característiques ha de preservar la neutralitat política i garantir que tothom s'hi senti còmode, sigui quina sigui la seva manera de pensar.
En l'acte d'inauguració d'aquest divendres, el president i conductor de la sessió, Francesc Vila, va presentar la intervenció de Teresa Llorens, representant del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya. Vaig pensar que, com a responsable pública, ens parlaria d'algun tema d'interès per a la gent gran o de les polítiques socials que ens afecten.
Però, des del meu punt de vista, la intervenció va anar molt més enllà d'una presentació institucional. Vaig tenir la impressió d'assistir a un acte de promoció del PSC, amb referències reiterades a allò que el partit faria en el futur. Em vaig preguntar si aquell era realment l'espai adequat per a un discurs d'aquesta naturalesa.
No qüestiono que els representants polítics puguin ser convidats a participar en activitats culturals o educatives. El que considero inadequat és que un espai que hauria de ser plural es converteixi, segons la meva percepció, en una plataforma de promoció partidista. Una cosa és explicar una política pública i una altra és fer un discurs centrat en les virtuts d'un partit i en les seves promeses.
Quan es va obrir el torn de paraules, vaig decidir plantejar una qüestió concreta que afecta moltes famílies: l'atenció a les persones en situació de dependència. Vaig preguntar com es podia parlar de millorar la vida de les persones, especialment de la gent gran, quan moltes famílies es troben amb dificultats per aconseguir una valoració de dependència que reflecteixi realment les necessitats de la persona afectada. En alguns casos, segons les experiències que conec, la valoració que reben no sembla correspondre's amb les necessitats quotidianes d'assistència. Això pot deixar les famílies desbordades, sense prou suport per afrontar situacions que exigeixen adaptar l'habitatge, facilitar la higiene personal o ajudar en activitats tan bàsiques com menjar.
És un problema social que mereix respostes concretes, perquè darrere de cada expedient hi ha persones i famílies que necessiten ajuda.
La meva sorpresa va ser que no em respongués la representant de la Generalitat a qui havia adreçat la pregunta, sinó el president de l'aula, Francesc Vila. Em vaig sentir desautoritzada. La seva intervenció em va transmetre que jo no entenia com funcionava el sistema i que la meva pregunta podia estar condicionada per una experiència personal.
Vull aclarir que no parlo d'una situació que hagi viscut directament amb els meus pares, que van morir fa molts anys, sinó d'una realitat que conec a través d'altres persones i que afecta nombroses famílies.
El que em va molestar especialment no va ser que algú pogués discrepar de mi, sinó que no es donés l'oportunitat de respondre a qui jo havia adreçat la pregunta. Si obrim un torn de paraules, hauria de ser per escoltar, dialogar i respondre, no per impedir que una qüestió incòmoda arribi a la persona que pot donar explicacions sobre el tema.
Sovint parlem de respecte, de convivència i fins i tot d'edatisme. Però el respecte també consisteix a escoltar les persones grans, acceptar que poden tenir opinions diferents i no tractar-les amb condescendència quan expressen una crítica. No pretenc tenir la raó absoluta ni demano que tothom comparteixi la meva opinió. Reclamo, simplement, el dret a expressar-la sense sentir-me menystinguda.
Per això faig pública aquesta experiència. Crec que una Aula d'Extensió Universitària ha de ser un espai de cultura, aprenentatge, debat i convivència. Un lloc on puguem ampliar coneixements, formular preguntes i escoltar persones amb opinions diferents. No hauria de ser una plataforma de propaganda de cap partit polític, sigui quin sigui.
La neutralitat no significa ignorar la política ni els problemes socials. Significa donar-los cabuda sense convertir l'espai en un instrument partidista i garantir que tothom pugui expressar-se amb llibertat i respecte.
Això és el que espero d'una aula universitària. I crec que no demano res extraordinari: només pluralitat, respecte i llibertat d'expressió.
Ma. Teresa Barcelò
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT