PUBLICITAT
OPINIÓ
25-03-2010 14:50
La gran majoria tan sols ens vam assabentar del fet, però no del per què, ja que, el d’Haidar és un cas, com molts d’altres, però aquest s’ha projectat fins a la retina col·lectiva i ha esdevingut mediàtic. El problema del Poble Saharaui no és nou i, tot i ser relativament recent en la història, ha estat esborrat de la nostra memòria històrica.
Durant els darrers dies del franquisme, el Sàhara Occidental era una regió més d’Espanya, com ara ho segueix sent les Illes Canàries, Ceuta i Melilla. Així va ser fins a 1975, quan l’estat va vendre, de manera precipitada, aquesta terra rica en fosfat i pesca al Marroc i Mauritània a canvi de beneficis econòmics i dret de pesca a la costa saharaui. Tracte pretèrit, que el Marroc no va complir. Per altra banda, Mauritània li va cedir la seva part poc després, així el regne de Hassan II va tenir ple dret sobre les terres i la població de l’antiga regió espanyola. De llavors ençà, aquest poble està dividit entre els exiliats a terres cedides per Algèria i els ocupats, com Aminatu que viuen en el Sàhara Occidental i pateixen la repressió de la sobirania marroquí, on qualsevol que s’hi oposa acaba a les gulags marroquines, presons on els drets humans es vulneren, torturant física i psicològicament als presos polítics saharauis, i no només als reus sinó també a les seves famílies.
Mur marroqui amb soldats marroquins al darrera i on es veu restes de metralla i la petita i ridicula tanca de filferro que separa la part minada de la no-minada
Tot això passa avui en dia davant la passivitat d’Espanya i de les principals potències europees que, no tan sols donen l’esquena al poble saharaui, sinó que donen suport al Marroc, amb un pacte de pau on des de 1991, sota la tutela de l’ONU, es va imposar una treva a la lluita armada, sota la promesa, per part de l’organisme internacional, de celebrar un referèndum on el poble saharaui pogués decidir sobre el seu futur, ja fos d’independència, d’autodeterminació o d’adhesió al regne de Marroc. Aquest referèndum no ha arribat i uns 300 mil refugiats viuen en campaments provisionals, al bell mig del desert, des de fa trenta anys, amb una estructura política igualment provisional, on depenen totalment de les ajudes internacionals no governamentals i de l’empar d’Algèria.
Armament internacional utilitzat pel Marroc durant la guerra i capturat pel Front polisari.
Aquest conflicte, com hem vist, no és de primera línia, com ho poden ser altres més interessants des del punt de vista polític-econòmic, tot i que hauria de ser un tema rellevant en la nostra història més present i esdevenir una responsabilitat per als nostres representants, indirectament responsables de la situació, ja que, tenen a les seves mans la possibilitat de solucionar-ho, i en canvi fan cas omís.
Mines internacionals utilitzades pels marroquins sustretes intactes per unitats antimines del Front polisari durant els darrers dies de la guerra
Un cop més, què podem fer nosaltres... No podem fer res? Almenys, aquest text pot haver servit per donar a conèixer una situació que potser mai ningú ens ha explicat del tot bé, i contribuir, si més no, a que siguem més conscients i no oblidem la difícil situació d’un poble oprimit, el qual no fa molt temps eren tan espanyols com ho podem ser nosaltres.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT