PUBLICITAT
FLASH
12-11-2002 7:29
The Chanclettes basa els seus espectacles en l'estètica kitsch i la tècnica del playback. Hi barreja un enfilall de textos procedents sobretot del cinema amb cançons de tots els estils en una vertiginosa successió d'escenes filades per un guió temàtic primíssim. La interpretació juga amb una gamma gestual i coreogràfica que va de la sensualitat a la matusseria més extremes. La seva proposta fon deliberadament el glamour i la coentor més pujats de to, la transcendència a flor de pell i el grotesc més irreverent. El transvestisme dels actors permet d'especular sobre l'univers femení des d'una perspectiva andrògina que facilita la paròdia, la insolència i l'humor.
RGB és una comèdia «triangular» que tracta de les tribulacions de tres dones urbanes, Raquel, Glòria i Belén, que es desviuen pels homes. Surten plegades a divertir-se, a comprar roba o a caçar els mascles. Discuteixen, es barallen i, en el fons, es necessiten. Raquel representa una dona soltera apassionada i frívola. Glòria caricatura la divorciada desenfadada i esbojarrada. Belén assumeix la condició de vídua resignada i decorosa. Els colors vermell, verd i blau que les identifica volen simbolitzar tres tipologies femenines, tres maneres de concebre l'amistat i l'amor, i d'afrontar-se a la feminitat.
El triangle, clau de volta de la comèdia, s'associa al sexe femení i, per extensió, a la condició de la dona. El sexe absorbeix el gènere. I a partir d'aquí els tòpics s'enfilen com les cireres. El món femení és vist gairebé pel mateix forat lubrificant que el masclisme més barroer: l'aspiració de les dones consistiria a practicar el sexe com els homes, a ser tan primitives com ells. La frivolitat és la nota dominant en un univers femení prototípic, mancat de matisos, que és ridiculitzat a cops de clixé. L'aiguabarreig de la paròdia únicament aconsegueix de donar a RGB una pàtina de transgressió i de crítica. Com si en fes caricatura, The Chanclettes reincideix en la seva recep
ta: combina fragments de diàlegs i cançons a ritme sincopat i irregular, suma esquetxos relligats per un fil argumental epidèrmic i, amb unes coreografies i una expressió corporal elaborades, s'escuda en la tècnica del playback ben après. Hi indentifiquem retalls de pel·lícules (Allò que el vent s'endugué), cançons ràncies (Escobar, Perales, Iglesias) i referents musicals dels anys 80 (Alaska, Mecano, Queen). Malgrat que la companyia intenti d'insulflar un to més intel·ligent al seu nou muntatge, les gotetes de cinisme, ironia i crítica que hi aboca queden diluïts en la paròdia kitsch de traç gruixut. Hi falta unes bones dosis de subtilesa i una càrrega crítica més corrosiva.
A Eix Diari creiem que un periodisme de proximitat, independent i sense pressions és més necessari que mai. La nostra feina és explicar el que passa al teu voltant amb rigor i compromís, però només és possible amb el suport dels nostres lectors.
Si valores la nostra feina i vols que continuem oferint informació lliure i plural per a tot el territori, fes-te subscriptor avui. El teu suport fa la diferència.
Però si ara no et pots subscriure i vols seguir al dia de les notícies més importants, uneix-te als nostres canals de:
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT