EXPOSICIÓ COL.LECTIVA
08-08-2013 Última revisió: 26-08-2013 10:23
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
“La mar abans verd, ara blau”, una poètica reflexió de Manuel Claver Roso ha estat l'expressió que ha donat títol i volum a la mostra per ell comissariada i que restarà oberta fins setembre a La Sala, espai d’art contemporani de Vilanova i la Geltrú.
El 'verd', en paraules de Claver Roso i remuntant-se al segle XV, es refereix a l'adjectiu com era conegut aleshores el mar, ja que el blau només era referit a les ones 'com a adjectiu implícit de pau i tranquil•litat', així definit per Michel Pastoreau, especialista en història medieval en el seu llibre “Breu historia dels colors”.
Partint d’aquesta premissa, Claver Roso ha reunit diferents caràcters artístics i els ha convidat a desplegar les seves vel.les, seguint des d’una o altra mirada la petjada creativa donada per Alexandre de Cabanyes com a 'capità d’un vaixell tripulat per corrents i veus ben diferenciades, des dels diferents punts de vista cromàtics'.
No es pot encabir la mostra dins de pintura o escultura, i molt menys tractant-se del mar, sempre canviant i expressiu. Dels artistes reunits, Joaquim Budesca i Català diu que 'la mar és misteriosa, és poesia, és moviment, és tranquil•la, és complicada, admirable, espectacular' i això ho reafirma en altres tantes teles de gran format corresponents a quatre èpoques i diferents maneres de explicar la mar. Per la seva part, Carles Arnal diu del mar 'sorprenent força de la natura; desapareixem en la seva immensitat. Un colós que quan descansa ens sumeix en la tranquil•litat i en la contemplació, que ens fa reflexionar però sobtadament es desperta, i a tots fa tremolar, engolint el que troba al seu camí... El mar, una contradicció'. I una demostració palpable de les seves paraules són el seguit de nusos practicats en material de goma escuma a la manera d’ordenades fileres com a homenatge als negats de 1886, que marcaria un abans i després en els fets cronològic mariners de Vilanova.
I en la seva línia, Josep Manuel Berenguer es lliga a l'exposició a través de la reflexió que 'una illa és una formació rodejada de mar. Des de la perspectiva de les eines de generació d’imatge en 3D, és molt fàcil imaginar la programació de recorreguts aeris d’una punta a l’altre'. Així, el soroll, la mar bufant enfurismada o en calma completen l'exposició amb una encertada instal•lació de so i projecció que, responent al nom de “Canto de piedra”, posa la banda sonora en aquest mar canviant i sempre encisador.
Mario Pasqualotto explica com a partir d’un poema de Fernando Pessoa traduït per Josep Mª Llompart neix les seves “Llums sota el mar” treballades en aram sobre fusta, resines, ferros, metacril.lat i bosses de plàstic. Un muntatge gens tradicional que explica la mar en dimensions i colors.
Joan Ill diu només 'MAR', allargant la vocal A com una onada quasi sense final, tant mateix com el mateix ressò de la mar. Amb pedra, fusta, tel.la de lli, aparells de so, recrea un mar i platja a través de celatges tant mateix com si fossin xarxes disposades a entreveure els seus secrets.
Per la seva part, Miquel Galmes parla que 'la fotografia, amb la seva tècnica, ens permet congelar el temps, parar el moviment, seleccionant aquell instant precís que està passant per davant dels nostres ulls i que voldríem recordar per sempre. Però també, amb ella, podem obtenir en una sola imatge la síntesi del pas del temps i el resum visual de la sèrie d’imatges que d’una manera contínua arriben a través del nervi òptic al nostre cervell'. La seva contribuició a l'exposició són retrats nets i plens d’aroma a mar, sol, sorra i algues.
En definitiva, es tracta d'una mostra poc usual i, alhora, un gaudi per a qui la contempla. Fins i tot idònia en temps de calor, per deixar emportar pel color i la remor de les onades a La Sala.
PUBLICITAT
PUBLICITAT