ULTRATRAIL
06-09-2013 13:19
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
És periodista, ha jugat a hoquei a Divisió d'honor i també ha estat jugador de futbol sala. Però des de uns anys que la passió de l'Albert Jorquera és córrer. Va començar amb una mitja marató i ha anat incrementant progressivament la dificultat dels reptes. Des del passat diumenge és finisher de l'Ultra Trail del Montblanc; el somni de tot ultrarunner. Una prova de 168 quilòmetres que acumula 10.000 metres de desnivell positiu. A més, va completar la prova a la posició 239 d'un total de 2500 participants (només van acabar 1685). El seu temps va ser de 33 hores, 13 minuts i 57 segons. Parlem amb ell de l'experiència més intensa que ha viscut mai com a esportista.
-Què ha tingut d'especial aquesta experiència?
-La prova en sí ja és especial. Té molta solera. No és la més dura del món ni la més llarga, però sí que potser és la més emblemàtica. Per la gent, per l'organització, perquè hi ha participants de tot el món. I l'ambient que hi ha a la vall i com ho viu la gent d'allà.
-La prova més dura que has fet mai?
-Mai no havia fet una cursa tan llarga. Fins al moment n'havia fet una de 112 quilòmetres a Andorra, amb el mateix desnivell (10.000 metres de desnivell positiu). Però l'Ultratrail del Montblanc realment és molt més dur. No és només simplement el doble de dur que una prova de 85 quilòmetres. L'augment de l'exigència és exponencial.
-Poder participar-hi no és fàcil...
-Arribar a córrer aquesta cursa ja és un somni per a molta gent. Primer de tot, has d'acreditar experiència, havent acabat com a mínim tres proves de llarga distància l'any anterior. Un cop tens això, a part, com que és una prova tan popular, has d'entrar a un sorteig i t'ha de tocar. He tingut la fortuna que a la primera he pogut, però hi ha gent que està anys provant-ho. A més, tu arribes aquí i que no et passi res... Jo duia dos o tres mesos preparant-ho, però quan ets a un mes de la cursa t'agafen tots els mals. Et fas un esquinç entrenant o et poses malalt i tot se'n pot anar en orris... També hi ha un altre factor; l'any passat la cursa es va escurçar pel mal temps. Qui la va acabar, realment, no va tenir la sensació d'haver acabat l'Ultratrail del Montblanc, perquè van fer 100 quilòmetres... Junt amb l'Ivan Artigas (un altre vilanoví, que en aquest cas ha acabat al lloc 82), teníem moltes ganes de poder fer la prova íntegra. Aquest any hem tingut molta sort.
-La distància és llarga, però el tret diferencial el posen els cims...
-Un total de deu cims, sortint des de Chamonix, amb la particularitat que durant la prova passes per tres països diferents. Al contrari del que molta gent es pensa, no puges el Montblanc, sinó que fas una volta complerta al massís amb màxims d'alçada de 2500 metres. Al principi enganya, perquè els primers 40 quilòmetres són molt fàcils. Et porten pels pobles, hi ha molta gent animant, és de dia, tu vas fresc... Penses que això ho acabaràs fàcilment. Però a partir del quilòmetre 40 tot canvia radicalment. Se't fa de nit i comença la muntanya. Et queden 127 quilòmetres d'alta muntanya amb 9000 metres de desnivell. Com a anècdota, l'organització et fa dur al damunt el carnet d'identitat perquè passes per Suïssa. Això sí, no em consta que l'hagin demanat mai a cap corredor... Jo no havia anat mai a Suïssa i ara puc dir que hi he entrat i sortit caminant (riu).
-Per què corres?
-Quan jugava a hoquei, als moments que fèiem la preparació física, córrer em repugnava. Allò típic que quan et fan córrer és per castigar-te. Jugant a futbol, mai no he estat un jugador físic. Al contrari; si tenia alguna cosa era tècnica, però físic no gaire... Fer esport sempre m'ha agradat. Vaig començar a córrer fent asfalt, com molta gent. Uns amics em van animar a fer la Mitja marató de Sitges, després en van venir altres, vaig fer la Marató de Barcelona...
-De l'asfalt has passat a la terra...
-A mesura que anava fent proves, en asfalt al final tot es redueix en un temps. Jo sóc molt competitiu, sempre volia millorar i al final ja no gaudia. Vaig optar per començar a entrenar a la muntanya, i te n'adones que s'hi gaudeix molt més. Per l'entorn; aquí tenim llocs molt bonics. Paral·lelament, un amic em va convidar a fer la Matagalls – Montserrat. Em va dir “anirem caminant, no pateixis”... Vaig pensar que ho faria sense problemes, però vam acabar en 18 hores, em vaig mig lesionar, els peus plens de llagues... Vaig arribar a casa, em vaig posar al llit i tremolava. Vaig patir força. Però la sensació que vaig tenir va ser que la prova era molt maca, però que és una cosa que s'ha de fer ben preparat. L'any següent la vaig tornar a fer i la vaig fer en 12 hores. Em vaig anar introduint en aquest món de les curses de llarga distància i em van agradar molt. El meu gran somni, que fins aleshores era fer la Marató de Nova York, va canviar i va passar a ser fer el màxim en ultra trails: el del Montblanc.
-Quan es trepitja terra ja no es torna a l'asfalt?
-Hi ha molta gent molt proselista. Jo no ho sóc gens; cadascú que corri on es senti més còmode. Sí que és cert que quan proves la muntanya costa molt tornar a l'asfalt. Ara m'és més fàcil córrer tres hores per la muntanya que fer una hora d'asfalt. El Kílian Jornet mai no ha corregut una marató! He fet les últimes maratons de Barcelona, però aquest any no tinc clar si repetiré. Potser faig la Mitja Marató de Vilanova, perquè és d'aquí i hi ha ambient... Però realment acabes fent el que et motiva. Entrenant per asfalt acabava pensant més en el ritme que havies de fer a cada tram
-Però per què corres?
-Mai no havia corregut més d'una hora abans de posar-m'hi. No hi ha una motivació concreta. No ho fas per impressionar els altres. Ho fas perquè t'agrada i perquè et fa sentir bé. Les curses estan molt bé, però són una motivació més que et serveix per entrenar. Entrenar no pot ser una cosa que et costi molt. Has de gaudir de l'entrenament. Quan feia asfalt, pensava massa en el ritme que havia de fer a cada tram i totes aquestes coses... Si t'acabes cremant no té cap sentit.
-Fins a quin punt has intensificat els entrenaments?
-No som professionals i això ho has de compaginar amb la vida personal i laboral. Tinc molt poc temps. El gimnàs em serveix per cobrir una part de l'entrenament. Córrer considero que no corro tant com hauria de fer-ho, però sí que ho faig tant com puc. Un parell de dies a la setmana faig entrenament curt, d'una hora i quart o una hora i mitja de durada. Als caps de setmana, amb altres companys, fem tirades de 25 o 30 quilòmetres. Tot això és molt progressiu. Al principi no feia això; ho has d'anar augmentant. Aquest estiu també hem fet tirades més llargues. Un dia vam fer la Cavalls de Vent sencera, una dia vam anar per Núria... Hores de córrer a la setmana són sis o set i quilòmetres són 60 o 70, fets a hores molt intempestives. La línia entre l'esport i l'obsessió és molt petita i has de vigilar perquè no t'afecti la vida familiar.
-Al Montblanc vas pensar mai “on m'he posat”?
-No. No em va arribar a sobrepassar, perquè estava molt mentalitzat d'on anava. El que sí veig ara és que li havia posat tanta il·lusió que em va pesar la responsabilitat. Vaig anar molt concentrat, molt prudent, molt posat en la cursa, vigilant a les baixades... I no ho gaudeixes tan com es podria. Em feia molta por fer-me mal a les baixades, que no són la meva especialitat. Pujo molt millor que baixo. L'únic objectiu era acabar-la. Quan portes 120 quilòmetres dius “només em queda una marató”. Però no, és una barbaritat amb el desnivell que has de superar. I tampoc et pots exposar a cap lesió perquè corres el risc de no poder acabar. Gairebé fins els últims set quilòmetres, que ja vas baixant cap a Chamonix, no em vaig deixar anar i vaig gaudir plenament de la cursa. Quedant 20 quilòmetres encara patia...
-Tot i això, no vas fer un temps precisament negatiu...
-Tot va anar molt quadrat. Sabia que si anava tot molt rodat aniria al voltant de les 30 hores. Si no, doncs tenia fins a les 46 hores de marge. Això sí, tenia ben clar que no volia passar a la muntanya una segona nit.
-L'entorn ajuda?
-La gent d'allà no para d'animar. Et miren amb una cara que barreja l'admiració amb la sorpresa per la bogeria que estàs fent. I el paisatge també és magnífic, però vas tan cansat que no hi pares atenció. A la Transvulcània, per exemple, anava cansat però encara gaudia del paisatge. Aquí costava més.
-La nit es deu fer complicada...
-Per sort ens van avisar que tindríem bon temps. A part d'això, l'altra por era fer-me mal en una baixada. Ja m'ha passat en alguna cursa. De nit, encara ho has de vigilar més. A la primera baixada, de nit, em va començar a avançar gent i vaig optar per augmentar el ritme. Un cop em vaig torçar el peu i l'altre vaig caure al damunt d'un dels pals. Un error, perquè si una cosa havia preparat mentalment abans de la cursa era ser molt prudent a les baixades, més de nit. Així que vaig reconduir-ho tal i com ho havia planificat. Tinc un frontal molt bo, però les coses igualment perden profunditat. A més, de nit ja comences a portar 12 hores corrent, amb un dia sense dormir, i la capacitat la reacció baixa una mica. Acabant la primera nit, a un avituallament em van donar un isotònic molt recarregat. Crec que estava mal barrejat i se'm va posar malament, fins al punt que vaig acabar vomitant. Això estant al quilòmetre 70! Me'n quedaven 90! Vaig anar trobant-me millor, però per evitar remoure més l'estómac no vaig prendre cafè als següents avituallaments (només aigua i caldo). Això va comportar que a la part final, quan ja es començava a fer de nit per segon cop, tingués una mena d'al·lucinacions. Veia gent asseguda, t¡acostaves i era una planta... Fins i tot un cop em va semblar veure al terra un frontal com el meu. Em, vaig acotar a agafar-lo i va resultar ser una pedra. Em va fer gràcia, però al calcular que em quedaven unes tres hores de camí per acabar vaig optar per prendre'm un gel de cafeïna. A veure si al final em fotré muntanya avall!
-Repetiràs l'experiència?
-D'aquí tres setmanes faig la Cavalls de Vent, que en tinc moltes ganes. Vull seguir fent curses d'aquest tipus. L'han ampliat a 100 quilòmetres, veurem com se m'ha recuperat el cos. Però la faré amb dos amics, i això és un plaer. No tinc clar si repetiré fent una cursa tant llarga com l'Ultra Trail del Montblanc. És tan dura que acabes patint més que gaudint. En una cursa normal, hi ha un equilibri entre les dues coses. Al Montblanc, el patiment era un 80 per cent i el plaer només un 20. No és només la distància i el desnivell. El tipus de terreny afegeix molta duresa. Hi ha trams amb pedres relativament curts que s'acaben fent molt més llargs del que et pensaves.
PUBLICITAT
PUBLICITAT