PETJADES DE PETE SEEGER A VILANOVA I LA GELTRÚ
06-02-2014 20:44
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
S’ha parlat molt aquests dies de Pete Seeger com a llegenda. Però per damunt dels grans relats biogràfics, de les anècdotes més heroiques i dels episodis més mediàticament coneguts de la seva vida, el llegat d’en Pete Seeger no té res de llegenda, sinó que està amarat d’història viva i de realitat.
La influència, l’exemple, l’esperit d’en Pete Seeger van ser presents en la presa de consciència de tot un moviment que sobretot a partir dels anys seixanta, per tot el món canta per la pau, pels drets civils, per la cultura popular, la justícia social, la defensa de la natura i per tota causa justa oblidada o menyspreada pels governs. A Catalunya tot l’enrenou generat per la Nova Cançó i demés moviments musicals col·laterals, com el Grup de Folk, van rebre en major o menor mesura la influència de Seeger i del moviment “folk song” : la cançó de protesta i la cançó popular que venia dels Estats Units. I aquell moviment, a Catalunya, es integrar i va participar intensament en un altre de molt més ampli, polític i cultural que va ajudar a reivindicar els drets culturals, socials i nacionals dels catalans en un temps de dictadura i repressió.
Va ser en aquells convulsos anys seixanta quan vaig escoltar per primer cop Pete Seeger: no he tornat a sentir mai més un banjo tan clar i net ni una veu tan convençuda del seu poder per canviar el món. El “Goodnigth, Irene” -Irene, que vol dir pau- dels seus Weavers va ser la meva primera cançó d’amor. Anys més tard quan a començaments dels vuitanta uns quants ximplets ens vam embarcar en la creació, a Vilanova, d’un festival de música popular tradicional, les raons de Seeger hi eren ben presents: amb la cultura tradicional, amb la música, amb la cançó popular, podem reivindicar la cultura i la identitat de la nostra nació i podem ajudar a fer avançar la nostra gent, el nostre país cap a un futur millor, més just i més lliure.
En aquells primers anys de FIMPT vam buscar en més d’una ocasió el consell i fins i tot la complicitat de músics ja consagrats en l’escena folk -nosaltres en diem popular tradicional-, alguns dels quals van aterrar a Vilanova com Alan Stivell i d’altres no hi van ser a temps com José “Zeca” Afonso, a qui vam homenatjar en el Festival del 1987, any de la seva mort. Seeger va ser qui ens va ajudar a saltar, per primera vegada, l’oceà i arribar a programar grups americans. Després d’una llarga i complexa recerca per discogràfiques i promotores -en aquells anys no existien ni internet, ni els telèfons mòbils, ni res que s’hi assemblés, recordeu!!- vaig aconseguir la seva adreça i li vaig escriure per convidar-lo a venir a tocar l’any 1988. Em va respondre en una llarga carta en què agraïa la invitació però ens deia que a la seva edat ja no acostumava a anar pels festivals, perquè creia que era l’hora de donar pas i promoure als joves músics i cantants. I ens va fer dues recomanacions, que considerava molt adients per nosaltres.
Aquell any, i gràcies al seu consell i ajuda van venir al FIMPT les Casselberry&Duprée, dues noies jamaicanes instal·lades a Nova York i que practicaven un reagge nou i combatiu, d’una força extraordinària. Van ser un èxit no només a Vilanova sinó també a Barcelona, on les vam portar per actuar a l’enyorada sala Zeleste amb una acollida i una crítica realment sensacionals. I potser és casualitat, però Vilanova compta ara amb un festival, el Nowa Reagge, que bé pot tenir en les Casselberrys el seu precedent històric. El segon consell de Seeger ens va dur a Joel Rubin i Alan Bern, dos joves músics novaiorquesos d’origen jueu a qui Seeger havia animat, com molts anys abans Alan Lomax havia fet amb ell, a recercar en els vells papers, llibres i arxius dels immigrants jueus europeus per trobar l’arrel de la seva música i la seva cançó. Van tocar al Museu Papiol i el clarinet d’en Rubin encara és un dels grans records musicals dels qui vam viure aquells primers anys de FIMPT. Poc després, Joel Rubin es va instal•lar a Berlín, on va crear diverses agrupacions de música klezmmer i encara ara és un dels noms de referència mundial en la recuperació del cançoner en llengua yiddish i, en general, del llegat musical dels jueus ashkenazis.
L’any següent, el FIMPT va fer el salt a Ribes Roges i es va consolidar com un dels més valorats festivals de música tradicional tant a nivell nacional com internacional. Amb en Pete Seeger vam mantenir encara durant un temps el contacte i enviant-li notícies del Festival, però el més important era i és encara, en la nova etapa que vam començar l’any 2012, el manteniment d’aquell esperit original, en bona part encomanat per gent com Pete Seeger: la música i la cançó popular com a eina per a caminar junts cap a nous paradigmes de consciència nacional i social, de responsabilitats compartides, de respecte per la diversitat i pels drets de la terra i de les persones, de justícia, de pau i de llibertat...
Sí, Pete, en els moments decisius que s’acosten per Catalunya, jo crec que sí, crec que we shall overcome!
PUBLICITAT
PUBLICITAT