POLÍTICA
09-01-2022 17:01
Subscriu-te gratuïtament i rebràs cada dissabte el nostre butlletí amb els articles d’opinió i notícies més destacades del nostre diari. Apunta’t ara!
No és pas que el fet el puguem qualificar ni d’insòlit, perquè hi ha una llarga tradició d’incomprensió (no goso dir odi tot i que cada vegada s’hi acosta més) per part de la dreta espanyola per tot allò que és diferent, per tot allò que s’allunya d’un model castellà i centralista. Però sí que crida l’atenció la visceralitat, la contumàcia, la reiteració amb què l’ataquen, que jo diria que té una explicació fonamental: la por de Vox, que fa que cada vegada es prenguin postures més radicals i retrògrades respecte de Catalunya (i cada vegada més també respecte del País Valencià i les Illes) i, sobretot, respecte d’allò que més ens diferencia: la llengua pròpia. El més trist de tot plegat és que la flamarada no és cap foc d’encenalls, no. Més aviat és una estratègia que des de fa anys la FAES i els seus corifeus, amb José M. Aznar al capdavant, han anat promovent i aplicant sempre que n’han tingut oportunitat. El País Valencià, que va haver de suportar les majories absolutes del PP entre 1999 i 2015, ho ha patit des de les institucions, que, sense la visibilitat d’ara però amb la mateixa contundència, van anar arraconant, i quan van poder eliminant, tot el que tenia el més mínim vernís de català i, doncs, la llengua en primer lloc. Només cal recordar els més de cent mil alumnes que no podien accedir a ensenyament en català malgrat les peticions de les famílies, la supressió de la Direcció General de Política Lingüística, la negació de subvencions i de contractes a entitats, cantants..., el tancament de repetidors de TV3 a partir de l’any 2011, i el del Canal 9 l’any 2013... I tants d’altres exemples com volgueu. Només un de darrer, que m’ha cridat l’atenció perquè l’he trobat en un article publicat en francès a la revista Les langues neo-latines (núm. 398, setembre 2021), titulat “De la résilience créative: les ecrivaines valenciennes du XXIe siècle”, i perquè és una mostra de la persecució i arraconament de tot allò que és català al País Valencià controlat pel PP: el Palau de la Música de València va programar, entre 1999 i 2015, una activitat, Aula de poesia, destinada a promoure la poesia valenciana. En conjunt s’hi van convidar 108 poetes: 80 homes i 18 dones que escriuen en espanyol i 10 homes i cap dona que escriuen en català. L’article encara hi afegeix, i tradueixo: “Quan es va preguntar a la direcció sobre la minsa presència d’autors en català, la resposta va ser que la majoria d’aquests poetes eren massa reivindicatius i que les seves reivindicacions creaven mal ambient.” (p. 58)
Aquí a Catalunya, per sort, el PP mai no ha pogut aplicar aquestes polítiques, però que ningú no dubti que si pogués ho faria. Les paraules de Pablo Casado aquests darrers mesos en són la millor mostra. Recordeu-ne el míting de clausura del darrer congrés del PP a les Balears (juliol 2021) en què va afirmar, sense cap mena de vergonya, que “En Baleares no habláis catalán, habláis mallorquín, habláis menorquín, habláis ibicenco, habláis formenterés”; o, encara més recentment (desembre 2021), que en una roda de premsa a l’Uruguai gosés dir que la Generalitat intenta prohibir el castellà a Catalunya. Com podeu veure el “tot s’hi val” i les notícies falses no són només patrimoni de Donald Trump.
PUBLICITAT
PUBLICITAT