El VilaPensa i el Grup de Mestres de l’Alt Penedès premien el talent literari i artístic al 8è Concurs de Microrelats

El pot

Autora: Cristina Olive

Durant tota la trajectòria escolar havíem rebut orientació dels professors i havia arribat el dia de prendre la decisió vital.

Tot estava preparat pel lliurament de “El Pot”, una tradició que l'escola mantenia per ajudar-nos a escollir el nostre camí.

El personal analitzava la capacitat, gustos i caràcter de cada alumne i posaven dins del recipient una nota amable on suggerien quina feina, quina carrera o quin ofici seria el més adient pel nostre desenvolupament futur.

Estàvem neguitosos, a cavall entre la intriga i el respecte de saber què ens aconsellarien.

L'últim dia de curs, tots els pots identificats amb el nom del destinatari, romanien arrenglerats sobre una taula en el pati principal. Després d’un breu parlament, el director, amb aire solemne, donava permís per obrir-los.

Vaig observar que alguns companys llegien l’informe amb cara compungida, mentre d’altres assentien il·lusionats.

La meva nota deia: “el teu pot, de moment, encara és buit, però la manera com mires el món, com ajudes als altres, farà possible que l'omplis de felicitat. Deixaràs empremta en moltes persones. Tant pots escriure històries que transportin els lectors a mons meravellosos, com pots ensenyar a descobrir horitzons inimaginables en una aula repleta de ments curioses. Molta sort”. L'havia signat tot el claustre.

Vaig somriure. Em sentia identificat amb la valoració. M'agradaven les opcions i en vaig triar una: soc professor en el barri més humil del meu poble, en una escola plena d’immigrants desorientats que necessiten algú que els doni la mà per trobar el seu espai entre nosaltres.

No és una feina fàcil, però al final de la jornada, el meu pot està ple a vessar de l'agraïment de mirades sense limitació de fronteres.

No és un camí concret el que et fa triomfar, sinó l'impacte que deixes en els altres.

Il·lustració: Zihan Qiu

LES MANS NETES

Autora: Henar Galan

Quan era petita volia una feina que no embrutés. Ni les mans, ni la roba, ni el futur. Al meu carrer, tothom tornava a casa amb alguna marca: la mare amb fils enganxats als dits, el pare amb la pell esgarrinxada per persianes rebels, la veïna amb olor de laca i secrets. Jo volia un despatx amb finestra i una cadira que girés sense haver d'aixecar pes. Vaig estudiar per trencar el fil que em cosia al mateix tros de vorera.

Un vespre, mentre plegàvem la roba, la mare va dir: —Cap feina és petita si sosté algú.

Vaig marxar igualment.

Durant anys he preguntat als altres: "Has triat la feina que fas?". Ho deia darrere una taula blanca, amb un bolígraf que no tacava. Parlàvem de camins que no existien, de dies que encara no havien arribat, de rutes que giraven sense mapa. Tot molt net. Però hi ha preguntes que no suporten la distància.

Quan el pare va començar a no poder aixecar les persianes, hi vaig tornar "només uns dies". Quan la mare va deixar agulles a mitges perquè li tremolaven els dits, m'hi vaig quedar "fins que millori".

Ara, cada matí, obro la botiga abans que surti el sol. La pols s'escola per sota la porta. Les eines pesen. Les persianes s'aixequen amb la mateixa queixa que feia el pare. A vegades entra un noi amb el futur plegat sota el braç, encara per estrenar. Miro les meves mans. Ja no són netes, però les mans que aguanto m'aguanten.

Il·lustració: Goni Nachmani Tal

Silenci Administratiu

Autora: Monica Amor

Aquella oficina l'ofegava. Ell, que somiava escriure microrelats, es veia condemnat a passar vuit hores diàries entre tràmits administratius, torturat per un fil musical de flautes i colibrís.

Convençut que, més enllà d'emplenar i signar formularis, una altra vida era possible, va decidir traçar un pla reutilitzant els tovallons de l'esmorzar.

La resta de companys el prenien per un somiatruites i en feien mofa; ell suportava les burles en silenci, lamentant que haguessin renunciat a qualsevol idea que no cabés en una casella del model 7B.

Un dilluns, una mà anònima —bé per descuit, bé com a venjança per la parsimònia de la burocràcia— el va fer desaparèixer del taulell.

La funcionària que va participar en les tasques de recerca no va trobar cap post-it de comiat; només, com a únic rastre de la fugida, el seu caputxó mossegat.

Il·lustració: Aitana Rivero Cole

El preu de la llibertat

Autora: Afra Ferreiro

Cada matí, a les vuit en punt, premo el botó de l’ascensor. El mirall em torna la imatge d’un home amb una corbata que somriu per inèrcia. <<He triat la feina que faig?>> em pregunto mentre pujo a la planta quaranta-dos. La resposta sempre és un silenci incòmode.

Vaig estudiar el que tocava, vaig acceptar la primera oferta i aquí segueixo, deu anys després, venent assegurances de vida a gent que té por de morir. El meu treball ajuda a fer una societat millor? Potser només ajuda a omplir els comptes corrents dels qui mai no trepitgen aquest edifici. A vegades somio que ho deixo tot, que m’enfilo a una furgoneta i condueixo fins on s’acabi l’asfalt. Però la hipoteca i el << què diran>> són cadenes invisibles que pesen massa.

Avui, però, m’he decidit. He entrat al despatx del director amb la carta de renúncia a la mà. Estava buit. M’he assegut a la seva cadira de pell i he mirat per la finestra panoràmica. De cop, he sentit un clic metàl·lic darrere meu.
-Molt bé subjecte 402-ha dit una veu sintètica des dels altaveus-. La fase de “Dilema Vocacional” ha acabat. Has trigat deu anys a rebel·lar-te; la mitjana de la teva sèrie és de vuit.

M’he tocat el clatell i he sentit el relleu fred del xip sota la pell. La ciutat de vidre, la oficina i la meva angoixa existencial només eren una simulació per testar la resistència humana. No, no havia triat la meva feina. Ni tan sols havia triat el meu nom.

-Reiniciant programa- ha sentenciat la veu.

I el món s’ha tornat negre.

Il·lustració: Pau Fontanals Barea