Crítica de cinema

Nuevo Orden

L’adveniment del feixisme

Fotograma de 'Nuevo Orden' de Michel Franco. Eix

Fotograma de 'Nuevo Orden' de Michel Franco. Eix

Estem en moments de temps foscos: pandèmia, crispació i violència als carrers, debat sobre els drets, sembla que mai sobre els deures, i sobre tot amb una agressivitat cruel que augmenta en la mesura que les esperances cauen.

Jo penso que el cinema sempre ha estat un retrat del context en el que vivim. Denúncia, o senzillament exploració de fets? Depèn de la pel·lícula. Aquesta sembla quedar-se més en l’exposició que en l’anàlisi d’altres possibilitats.

El film Nuevo Orden de Michel Franco va ser Lleó de plata de la mostra de cinema de Venècia, pel·lícula filla del seu temps. 88 minuts de vòmit, de narració corrosiva amb un amarg regust  final de boca.

Salò de Pasolini o Funny Games de Hanecke, antecedents d’aquesta crueltat em van recordar una corrosiva forma d’explicar però no la qualitat. On Pasolini o Hanecke ens parlen d’amargura, Franco es limita a presentar.

La lluita de classes amb la que s’obre el film ens recorda alguns dels passatges també presents en els anteriors films esmentats. Però aquí no hi ha potser una crítica real, sols és clarament una provocació.

Nuevo Orden és una distòpia que ens acosta a la realitat. Missatge de que podem estar gestant de nou l’ou de la serp.

El film no dona cap opció a l’esperança. Tot és soroll d’espases i de crueltat i de misèria. Tots som igualment miserables. Sembla una d’aquestes teories de la conspiració tan agradables als nostres temps on finalment un govern controlat per sectors elitistes i plutocràtics es faran altre cop amb el poder, i tornaran a pagar amb la seva vida , com sempre, els mateixos.

Dividida en tres actes: Les noces, soroll i violència i clausura, ens mostra els altercats a una societat on el símbol d’enfrontament o inquietud és l’aparició d’una aigua verda a les aixetes o el soroll llunyà dels manifestants.

Els que estan a sota es mouen amb la mateixa misèria dels que pretenen derrocar, no són millors que aquells als que ataquen. I finalment la resolució de l’enfrontament: un cop d’estat autoritari, cruel i sense esperança per a ningú , excepte per aquells que controlen el poder.

Deshumanització, pèrdua de valors, ens hem oblidat del que significa ser humans. Mèxic, un país dividit  entre rics i pobres de manera molt polaritzada , pot ser un retrat del que serà Europa després de la pandèmia. Els menys afavorits provoquen contra els rics ¨ Putos ricos¨ diu una pintada. Una violència feta de pillatge i caos on , en un primer moment, sembla que els burgesos siguin les víctimes. Però no són millors les seves víctimes, gent que ja no demana justícia. Vol el mateix tipus de deshumanització que els que té al seu davant

Quan l’equilibri del liberalisme es trenca, quan els pobres s’aixequen contra els seus opressors, es construeixen, ens diu el film, les portes que obren la societat vers el feixisme. Entre la violència simbòlica dels rics i la física dels pobres ( en el film són indígenes) el director tria l’equidistància, un rentar-se les mans allà on no hi ha aigua.

Els de sota es mouen pel ressentiment i la cobdícia. Pocs personatges positius. Els rics són insensibles i banals. Ni els diners, ni el poder serveixen per a resultar invictes. Restem fràgils i desprotegits perquè hem oblidat el que signifiquen els valors del humanisme. Jeckyll i Hyde com deia un article de la Vanguardia, juguem amb l’ordre i el desordre i potser després amb l’absència de valors, ja no podrem tornar enrere.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Articles d'opinió


Últims llibres recomanats

Cruïlles


  • Jonathan Franzen (Autor), Mireia Alegre (Traductor)

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!