Cinema

El poeta i l’espia

El dia 18 de juny es va estrenar El poeta i l’espia, un film dirigit per Gianluca Jodice, que n’ha escrit també el guió. Vam anar a veure la pel·lícula al Verdi, l’única sala on es projecta a Barcelona

Gabriele D'Annunzio. Eix

Gabriele D'Annunzio. Eix

El poeta i l’espia, en què estilísticament es rememoren els escenaris i l’atmosfera de l’època dels protagonistes, potser no és una pel·lícula cent per cent rodona, però presenta focus d’interès prou rellevants com per portar davant de la pantalla gent interessada en aspectes poc coneguts de la història recent, en aquest cas la història italiana de l’època feixista, ja que el poeta és Gabriele D’Annunzio (1863-1938) i l’espia és Giovanni Comini, un jove camisa negra que acaba de ser nomenat Federal, el més jove d’Itàlia, i al qual se li encarrega una missió compromesa i delicada: vigilar el vell Gabriele D’Annunzio i procurar que no molesti Mussolini i les accions del seu règim, ja que el poeta i antic militar, en aquests moments ja en decadència, però que encara conserva una certa aura en el món polític i cultural, s’oposa frontalment al líder italià per la seva aliança amb Adolf Hitler.

Sergio Castellitto, intèrpret de l’escriptor Gabriele D’Annunzio, broda el seu personatge en el seu últim any de vida reclòs a la seva fastuosa residència, Il Vittoriale, i que avui en dia es pot visitar. Ja a l’any 1930 Gabriele D’Annunzio la va oferir a l’estat en expressió del seu amor per Itàlia, segons consta en el document de donació. Gran part de la pel·lícula de Gianluca Jodice està filmada en els interiors i exteriors de l’ara anomenat Il Vitoriale degli italiani que vam visitar, encuriosits, l’agost del 2018.

Com que Itàlia és tota ella un gran museu, és possible filmar episodis de la història en escenaris reals. Impressiona a l’espectador d’El poeta i l’espia la versemblança de les escenes on no hi ha ni trampa ni cartró, i talment com si fos en aquells dies segueix els moviments dels actors per les estances sumptuoses i els magnífics jardins on es veu el llac de Garda al fons. La fotografia a càrrec de Daniele Cipri és molt bona, i fa la impressió que s’ha mirat molt les fotografies, un gavadal, que es conserven de Gabriele D’Annunzio treballant al seu despatx, per exemple, o assegut en posa majestàtica en algun setial dels que abunden en les biblioteques repartides per tota la casa i atapeïdes de llibres i plenes d’objectes diversos de col·leccionisme. Tot està tal com ho va deixar Gabriele D’Annunzio a la seva mort, que es dona a entendre que va ser induïda, tot i que el poeta abusava d’estupefaents que li podrien haver ocasionat.

Gabriele D’Annunzio ja era un personatge controvertit a la seva època. L’escriptor, del qual es diu que és un precursor del feixisme italià, després de la Primera Gran Guerra, grandiloqüent i revestit d’heroi de guerra, va protagonitzar una aventura política creant del no res un petit estat al Fiume i anomenant-se a ell mateix Duce de Carnaro. En aquest breu mandat (12 de setembre de 1919 – 30 de desembre de 1920), D’Annunzio va fer de la música un principi fonamental d’aquest petit estat governat a la seva peculiar manera. Sembla que per la seva influència a nivell nacional en el moment que tracta la pel·lícula: els últims mesos de la seva vida, Gabriele D’Annunzio ja s’ha convertit en un obstacle per al règim de Benito Mussolini, ja que no està d’acord amb la seva política. Amb l’excusa que al gran home no li falti res, des de Roma s’envia al jove Comini a vigilar-lo. El poeta i l’espia, un personatge real, acaben per apreciar-se. Mentrestant, en paral·lel transcorre la història personal del jove Giovanni Comini, alhora que es van besllumant, amb esgarrifança, les barbaritats que els camises negres, envalentits pel poder que els atorga el règim feixista, van fent a tort i a dret.

He llegit en un comentari a propòsit d’El poeta i l’espia que una de les virtuts de films com aquest –cal dir que de factura cinematogràfica ben notable-, animen a voler conèixer més a fons aquell temps que va precedir la Segona Gran Guerra. Sens dubte un temps asfixiant i realment molt perillós per a la vida dels qui no vestien camises negres ni combregaven amb els postulats del feixisme rampant. El poeta i l’espia és, doncs, una pel·lícula interessant que dona prou arguments per reflexionar tant sobre la història com el temps present.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Articles d'opinió


Últims llibres recomanats

També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!