Roger de Flor. El Lleó de Constantinoble

Francesc Puigpelat Narrativa castellà

Editorial EDICIONS PROA
"Proa Butxaca", 57
Català
376 pàgines
10€

Un personatge que arriba a ser proclamat Cèsar de l’Imperi

Portada del llibre Roger de Flor. El Lleó de Constantinoble

Sinopsis

Molt probablement foren Alfred Bosch i el seu Atles Perdut els qui inauguraren una nova tendència en la producció literària del país. Evidentment, tot està inventat, i ja hi havia precedents de novel•la històrica per les nostres contrades. Però Bosch va ser un dels primerd en col•locar una obra d’aquest tipus entre la llista de més venuts. El Lleó de Constantinoble en seguiria les passes, amb dos trets que l’individualitzen per força com a obra. El primer, la figura de Roger de Flor és enigmàtica, desconeguda i, per tant, convida a la fabulació; el segon: no ens trobem davant d’una història de persecució, sinó davant d’una èpica d’agressió: l’aventura dels almogàvers en terres d’Andrònic III. L’autor va fer bé els deures: dos anys abans de la publicació de l’obra que ens ocupa, va veure editada una obra que li serviria per conèixer de primera mà els escenaris i el rerefons de tot plegat: La ruta dels almogàvers.

Construïda sobre la base del gènere epistolar, el gruix d’El Lleó de Constantinoble el formen les suposades converses entre Roger de Flor i Ramon Muntaner al llarg de la campanya de reconquesta de territoris bizantins. Ens elles, se’ns dibuixa el perfil ambiciós de Roger: fill de falconer, pirata, corsari i, finalment, líder d’una tropa de mercenaris al servei del rei d’Aragó. En cap moment Puigpelat amaga la vessant més cruel de l’heroi (Per guanyar-se la por i el respecte, no hi ha res més eficaç que cometre actes cruels de manera gratïta), i mira d’aprofundir en totes les vessants de la psicologia d’un personatge que en el seu excés arriba a ser proclamat Cèsar de l’Imperi. Probablement, la construcció epistolar de la novel•la afavoreix aquest fet, però també li resti una certa fluïdesa en la lectura.

Tot i així, l’obra és d’un interès notable. Encara que només sigui per recordar-nos que, set-cents anys enrere, la Corona d’Aragó va creure possible allargar el seu poder fins el Bòsfor, i els catalans eren capaços de fer retronar la seva veu a la Mediterrània.





JOAN MANUEL MALLOFRÉ ANGUERA | 17/12/2007

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.