Seixanta anys d’anar pel món

Eugeni Xammar Narrativa català

Editorial QUADERNS CREMA
Català
590 pàgines
30.00 €

Un periodista com una casa

Portada del llibre Seixanta anys d’anar pel món

Sinopsis

En aquest país nostre, quan es parla de periodistes, hi ha noms del primer terç del segle XX que són referència obligada: Pla, Gaziel i Xammar. Tres periodistes diferents, amb les seves particularitats i la seva idiosincràcia. El coneixement de tots tres, però, és ben diferent a la nostra societat: a Pla se’l coneix sobretot com a narrador (El Quadern Gris, Contraban, i un llarg etcètera); Gaziel encara ressona, tot i que la seva obra cal buscar-la en llibreters de vell, gràcies a un col•lectiu de periodistes que n’ha pres el nom (com d’altres, més agosarats, prengueren el nom de l’estimat Ramon Barnils). Xammar, en canvi, sembla passar sense pena ni glòria. Per sort, Quaderns Crema n’ha recuperat una de les peces cabdals. Ja l’havia editada el 1991 però, en aquests temps en què el paper escrit s’ha convertit en un producte volàtil, Rafael Vallcorba l’ha tornat a la llum pública en una nova edició. I val la pena, certament.

El volum, centrat en les converses que Xammar mantingué a mitjan de la dècada dels setanta amb Josep Badia i Moret, repassa la trajectòria humana d’un periodista amb ànima d’observador atent i irònic. Cosmopolita i políglota, fou corresponsal en diverses ciutats europees per a diversos mitjans escrits; durant la seva estada a Berlín va viure el naixement i posterior ascens del nazisme. Les cròniques d’aquesta època s’agruparen en un volum titulat L’ou de la serp (Quaderns Crema, 1998), de capital importància si algú vol captar l’ambient d’aquell moment històric. La seva trajectòria professional, truncada en part per la Guerra (in)Civil, acabà desembocant en la diplomàcia. La lectura de Seixanta anys d’anar pel món ens acosta a una figura humana entranyable, i a un periodista d’una talla monumental. No cal dir que molts dels qui posseeixen un títol de llicències en Ciències (¿?) de la Informació, farien bé de llegir-lo, prendre’n nota i mirar d’assemblar-s’hi. Si aquest país tingués més xammars, probablement, no caldria regalar DVDs i bateries de cuina per vendre diaris. Però com que sovintegen més personatges del nivell de Carles Sentís, és normal que calgui buscar d’altres sistemes d’atracció.



JOAN MANUEL MALLOFRÉ ANGUERA | 09/02/2008

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlletí d'Eix Diari i rebràs la informació més destacada al teu correu electrònic

Mitjançant l'enviament del meu email confirmo que he llegit i accepto la política de privacitat.