Algú voldrà ser periodista sabent que no podrà guanyar-se bé la vida i gairebé ningú passarà del tercer paràgraf de l’article al que ha dedicat dos dies i mig de feina?
Aquesta setmana he llegit un article fins al final, fins a l’última línia. Feia massa temps que no passava. Abans solíem distingir entre allò que llegíem de debò i allò que llegíem «en diagonal». Ara l’expressió va perdent sentit. En un telèfon costa llegir en diagonal: de seguida surts de la pantalla.
En la versió mòbil d’un mitjà de comunicació convencional, tot és verticalitat i scroll. Però no ens enganyem: és un scroll finit i breu; costa concentrar-se més d’un minut en un text.
El mal anomenat scroll infinit és patrimoni de les plataformes controlades per un grapat de tecno-oligarques. Els seus algoritmes han aconseguit que moure el dit cap avall per mirar una foto rere l’altra sembli tan normal com respirar; ho fem com a autòmats, sense pensar-hi.
Repetim aquest patró quan repassem les «notícies» que Google ens ofereix presumptament de franc després d’haver-nos radiografiat el cervell. I així ens anem empassant titulars escombraria de la mateixa manera que ens empassem menjar «escombraria». Ara en diem menjar ràpid, però jo no renunciaria a aquesta paraula, si més no quan parlem dels titulars.
Fa anys que vam deixar de dir «informar-nos» per fer servir l’expressió «consumir informació» o «consumir continguts». I potser val la pena aturar-nos per analitzar què vol dir «produir contingut», un concepte que sempre em fa pensar en el procés d’embotir xoriços o de farcir calamars, a dojo, sovint amb ingredients de poca qualitat o directament adulterats.
La infoxicació generalitzada fa que cada cop més gent digui que no vol mirar les notícies, que prefereix evadir-se i que no sap en quin mitjà confiar. En aquest context, té sentit preguntar-se si els articles que arriben a les nostres pantalles han estat produïts per humans, bots o cíborgs?
Ara imaginem per un moment que no ens importa saber-ho i canviem les preguntes: som conscients de les conseqüències que té «informar-se» només a través de les xarxes o de la intel·ligència artificial? Ens podem permetre que cada cop hi hagi menys periodisme fet per humans que treballen i contrasten sobre el terreny? Algú voldrà ser periodista sabent que no podrà guanyar-se bé la vida i gairebé ningú passarà del tercer paràgraf de l’article al que ha dedicat dos dies i mig de feina?
Si has ha llegit fins aquí, gràcies. L’objectiu d’aquest text ha estat, des de l’inici, explicar per què és tan important la feina que fa tot l’equip d’Eix Diari des de fa 25 anys. Admeto que no sé quantificar-la, però sí que sé valorar-la: soc plenament conscient de qui i de què parlen. I des d’on ho fan.
Gràcies, Carles Castro i Laura Marín, per ser un exemple de resistència, compromís i professionalitat. Gràcies per totes les hores -per tots els anys- dedicades a informar-nos del que passa als nostres carrers, als nostres ajuntaments, a les nostres festes, als nostres camps de futbol, a les sales d’exposicions… Gràcies també per haver creat un espai de trobada i reflexió. Gràcies, sobretot, per ajudar-nos a entendre qui som.
