'Tres mesos a Donetsk van ser com un any a qualsevol altre lloc'

Aquesta temporada a la banqueta del FC Barcelona de bàsquet hi haurà un rostre molt conegut pels vilanovins. Oriol Pagès, de 34 anys, enceta una nova etapa professional com a entrenador assistent de Xavi Pascual. Va ser un jugador notable, que va arribar a la LEB bronze, però sempre va tenir clar que les banquetes li cridaven molt l'atenció. A Menorca es va començar a fer com entrenador, a Ucraïna va créixer i ara seurà a la banqueta del Barça. Una setmana després del començament de la  pretemporada, l'entrevistem per parlar de la seva trajectòria i l'apassionant projecte que acaba d'encetar.

-Com se sent un quan el truca el Barça?
-Està clar que quan reps una oferta així ni t'ho penses. Ets sents molt afortunat i a la vegada amb una gran responsabilitat i ganes per fer la feina ben feta. Ganes d'entrenar jugadors d'alt nivell, amb els entrenadors i tot el que representa el club. Evidentment, orgull d'una banda i ambició i ganes de voler fer les coses bé.

-Com arriba la proposta? Xavi Pasqual ja et coneixia?
-Jo al Xavi el coneixia de diversos campus que hem fet. Suposo que va valorar la feina que havia fet tant a Menorca com a Donetsk i devia creure que era la persona oportuna per desenvolupar la funció que buscava. He treballat amb el Josep Maria Berrocal, que ve de l'escola del Barça, i això és un avantatge; la manera de treballar d'uns i altres s'assembla molt. El Xavi devia valorar això a l'hora d'escollir-me.

-Quan vas decidir passar de la pista a la banqueta?
-Sóc llicenciat en Educació física i l'esport i també he fet un Grau superior de bàsquet. La tasca d'entrenador sempre m'ha cridat l'atenció i ja quan jugava sempre ho compaginava entrenant algun equip petit. Va arribar un punt, amb 31 anys, que vaig tenir més ganes d'entrenar que de jugar. Em feia més il·lusió i també tenia la sensació que ja havia tancat la meva etapa com a jugador. Ja no podia anar més amunt; notava que havia arribat al meu màxim nivell com a jugador. Tenia ganes de començar com a entrenador i provar-me.

-Comences a Menorca...
-Vaig començar a entrenar al CB Ciutadella, de Primera Balear, que equivaldria a la Copa Catalunya. Després ja vaig ser entrenador ajudant del Josep Maria Berrocal al Menorca Bàsquet, on vam fer un any de LEB. Va ser una temporada molt positiva, que vam culminar amb l'ascens a l'ACB, però el club hi va haver de renunciar per motius econòmics. Després va arribar l'etapa a Donetsk.

-Com vas anar a parar a Ucraïna?
-Va ser tot molt ràpid. L'any abans de coincidir a Menorca, el Josep Maria Berrocal havia entrenat a Ucraïna, on va proclamar-se campió de la Superlliga amb el BC Budivelnik de Kiev, que va fer la millor temporada de la seva història. El Josep Maria mantenia un bon cartell allà i el Donetsk, que travessava un mal moment, va destituir el tècnic i li va fer una oferta a mitja temporada. Em va trucar un dilluns per preguntar-me si voldria acompanyar-lo com a entrenador assistent, el divendres ja érem allà i el dissabte ja entrenàvem l'equip durant un partit.

-Amb què et quedes de l'estada al Donetsk?
-Van ser tres mesos súper intensos. No vam acabar la temporada, perquè els resultats no van anar tant bé com hauríem volgut, però l'experiència va ser molt bona. Vam jugar 33 partits; gairebé en jugàvem tres a la setmana, competint a tres lligues a la vegada. En aquells tres mesos vaig aprendre més que en un any sencer a un altre equip. Quan entrenes un equip, la dedicació sempre és màxima. Però allà, tant lluny del teu entorn, gairebé no teníem res més a fer durant tot el dia que pensar en el bàsquet.

-Quina serà la teva tasca al Barça?
-Som tres entrenadors ajudants. La meva missió és fer l'anàlisi dels equips contraris i transmetre aquesta informació al Xavi Pascual i els altres ajudants. A banda d'això, he de fer allò que se'm demani als entrenaments.

-El Barça des de dins és com t'esperaves?
-Encara estem descobrint el funcionament del club i l'equip. Aprenent les coses noves que es fan des de l'equip per fer-ho cada dia millor. Però tot és normal. No deixa de ser un equip de bàsquet, amb un nivell alt, una responsabilitat i exigència alta... Però és el que he fet tota la vida a tot arreu. I el que em toca fer aquí.

-Impressiona entrenar jugadors com Juan Carlos Navarro?
-Al final, ells són jugadors de bàsquet. El seu nivell és més gran, sí... No diria que la situació  impressioni, tot i que als primers dies sí que fa un cert respecte. Però al final, després de conviure i entrenar dia a dia, el tracte amb els jugadors ha passat a ser el mateix que tindria amb qualsevol altre jugador, amateur o no.