Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal

Deixar-se portar per la nostàlgia que evoca la saga d’Indiana Jones és, de totes totes, un luxe que no ens podem permetre.

La quarta – i darrera? – entrega de les peripècies de l’intrèpid doctor Jones és una sobirana decepció. Tal i com va predir el propi George Lucas, “Indiana Jones y el Reino de la Calavera de Cristal” serà odiada pels fans i crucificada per la crítica.

Hom dedueix que el tàndem Spielberg–Lucas s’ha vist engolit per l’espiral d’expectatives que suscitava el retorn del famós aventurer (han passat vint anys des de la tercera part!). Es nota que han volgut recuperar l’esperit de les anteriors edicions ( el look retro, els escenaris naturals, els efectes especials “fets a mà”,...), però el cert és que s’han quedat a mig camí. El pitjor pecat que podien cometre els reis de l’entertainment era perpetrar una vulgar pel·lícula d’aventures amb molt tedi i poca aventura. No valen excuses. Tret d’alguna honrosa escena d’acció i dels tocs d’humor autoparòdic, el nou treball queda reduït a un argument dèbil i estúpid, plagat d’escenes estèrils i personatges plans i mancat del més elemental sentit del ritme narratiu. Sembla talment un copy/paste d’“En busca del arca perdida” fet per un Roland Emmerich qualsevol. Aparentment, res sembla indicar que els responsables de cintes com “Tiburón” o “La guerra de las galaxias” siguin els mateixos que hi ha darrere d’ “El Reino de la Calavera de Cristal”. Aquest és un film que està fet amb la guàrdia baixa; una pel·lícula feta pel director que se sap triomfador abans d’estrenar-la. Spielberg i Lucas no s’hi han trencat les banyes i és per això que els ha sortit una obra insípida, sense nervi i incoherent (estupefacte es queda un davant l’absurditat d’escenes com la de l’explosió nuclear o la trama extraterrestre del desenllaç).

Per la seva banda, Harrison Ford, tot i l’edat, no desentona i compleix amb la seva comesa, sense pretendre anar més enllà de les seves limitacions interpretatives (després de tot, estem parlant d’Indiana Jones, no de Shakespeare...). Més difícil ho tenia la voluntariosa Cate Blanchett, a qui li ha tocat ballar amb la més lletja. El seu personatge, Irina Spalko, és una malvada de tercera divisió, una antagonista insubstancial que balla al ritme de les necessitats de guió. Malgrat la participació d’altres actors, com el popular Shia LaBeouf o el veterà John Hurt, el càsting no aconsegueix aixecar el vol d’una pel·lícula, en definitiva, oblidable.

Si bé no seria just pretendre que la nova edició del popular aventurer sigui una perla del setè art, sí se li pressuposa que sigui entretinguda i vibrant, sobretot si ve firmada per un mestre del gènere. Doble decepció. La saga hauria d’haver acabat amb la tercera entrega, una deliciosa i amena mostra de cinema d’aventures, hereva de l’esperit de la primera. El títol ja era prou clar al respecte: “Indiana Jones y la ÚLTIMA cruzada”.

El millor: algunes escenes d’acció
El pitjor: la seva alarmant manca de ritme i una trama grotesca