Entre Barcelona i Tarragona: el cas del Garraf

La comarca del Garraf, tal com avui la coneixem, s'inscriu en la divisió territorial moderna de Catalunya definida durant la Generalitat republicana i consolidada posteriorment (1987). Abans, aquesta franja litoral del Penedès era coneguda sovint com la Marina del Penedès, una denominació històrica que reflecteix una realitat geogràfica i cultural.

Durant el període napoleònic de Catalunya (1812-1814), el territori fou integrat en el Departament de Montserrat, amb capital a Barcelona, en el marc d'una reorganització aliena a la tradició catalana. Més recentment, la creació de la Vegueria del Penedès l'any 2017 ha situat el Garraf dins un nou marc institucional que inclou també l'Alt Penedès, el Baix Penedès i la major part de l'Anoia. Aquest àmbit, amb prop de mig milió d'habitants, es configura com un espai amb pes demogràfic i econòmic propi entre Barcelona i el Camp de Tarragona.

L'activitat econòmica de la vegueria combina una base industrial significativa —especialment a l'Anoia, amb sectors com el tèxtil i la moda, el paper i les arts gràfiques, i la metal·lúrgia i la maquinària— amb un sector serveis diversificat, que inclou el turisme, la mobilitat, la formació i els serveis tecnològics. A tot plegat s'hi afegeix el creixement de les energies renovables i la rehabilitació d'edificis, en línia amb les transformacions econòmiques actuals.

Tanmateix, des del punt de vista territorial i identitari, el Garraf presenta trets diferencials. Vilanova i la Geltrú i Sitges han mantingut tradicionalment una rivalitat més simbòlica que no pas econòmica, ben diferent de casos com el de Tarragona i Reus, on la rivalitat és també econòmica. Alhora, molts garrafencs s'identifiquen sobretot amb un eix litoral propi —de Cubelles a Sitges, passant per Vilanova i la Geltrú i Sant Pere de Ribes— que respon a una conurbació litoral pràcticament contínua i fortament connectada, pròpia d'un corredor litoral densament urbanitzat.

Aquesta singularitat es veu reforçada pel pes del turisme internacional i per les característiques físiques del territori. El massís del Garraf, que dóna nom a la comarca, actua com a barrera natural i contribueix, arrecerant el territori, a un microclima sec i assolellat, tot i que una part important del massís s'estén cap al Baix Llobregat i l'Alt Penedès.

La Vegueria del Penedès és avui una estructura reconeguda legalment, però encara pendent d'un desplegament complet i una aplicació efectiva de la Llei. Aquest desplegament és clau per garantir una gestió territorial més coherent i adaptada a les necessitats d'un espai que sovint ha quedat en terra de ningú entre grans àrees metropolitanes.

En l'àmbit local, Vilanova i la Geltrú —capital del Garraf— ha estat governada per diferents majories des de la restauració democràtica (PSC, CiU, ERC, ICV), en un context de continuïtat institucional i arrelament de la cultura popular. Manifestacions com el Carnaval, la Festa Major o els Tres Tombs formen part d'un teixit cívic viu que contribueix a la cohesió social, com ho fan també les colles de castells i de falcons.

Pel que fa a la modernització administrativa, s'han fet avenços importants en la digitalització dels serveis públics, per reduir errors, millorar la fiabilitat documental i agilitar tràmits burocràtics, tot i que encara hi ha àmbits on aquest procés és incomplet, especialment en estructures que no depenen directament de l'administració local. Hi ha dominis, com el de la justícia, molt endarrerits en aquest sentit, amb jutges i fiscals, a més, molt sovint provinents de fora del país i amb pocs incentius institucionals per a la integració lingüística i territorial. Aquesta situació no afecta només el Garraf sinó tot el país, on la modernització administrativa local contrasta amb la lentitud d'altres estructures que condicionen la vida quotidiana.

Finalment, com a la resta del país i d'Europa, el Garraf ha experimentat en les darreres dècades una forta transformació demogràfica. Aquesta realitat planteja reptes d'integració i cohesió que cal abordar amb criteris de convivència i projecte compartit. La catalanització de les diverses onades migratòries ha estat històricament un procés complex però reeixit, i continua essent un dels grans desafiaments del present. Avui la immigració és global, no solament de matriu castellana. Això pot afavorir el paper del català com a llengua comuna. Però, més enllà de l'ordenament jurídic, calen mesures per fer complir la Llei; una aplicació efectiva i sostinguda. Encara avui es produeixen situacions en què es vulneren els drets dels catalanoparlants sense que això comporti mesures correctores efectives.

El Garraf del segle XXI no dependrà només de les delimitacions administratives —vegueria amunt vegueria avall— sinó de la seva capacitat per transformar els reptes en actius. La pressió demogràfica i turística exigirà un equilibri entre desenvolupament i sostenibilitat, mentre que la digitalització dels serveis públics i l'efectivitat real de la política lingüística decidiran si la diversitat esdevé cohesió o fragmentació. En un escenari metropolità cada cop més difús, la veritable qüestió no és si el Garraf quedarà entre Barcelona i Tarragona, sinó si sabrà esdevenir un laboratori de convivència, innovació i arrelament cultural en un país que necessita totes les seves veus.