Les castanyoles amb l’Orgue del Vendrell
Crótalo.
Crótalo.
Crótalo.
Escarabajo sonoro.
Només Federico García Lorca podia trobar, remenar i finalment escriure aquests versos: jugant amb tres paraules va ser capaç de fer-nos present la forma de les castanyoles, el seu color i el seu so. En la segona estrofa, el protagonisme és per a qui les toca: uns dits que, com potes d’aranya embolcallen l’escarbat de fusta mentre el mouen per l’aire, mentre el fan ballar i el fan sonar:
En la araña
de la mano
rizas el aire
cálido,
y te ahogas en tu trino
de palo.
I, finalment, la tercera estrofa: altre cop l’onomatopeia rítmica, el nom clàssic de la castanyola, l’impacte sonor i sec del coleòpter més musical:
Crótalo.
Crótalo.
Crótalo.
Escarabajo sonoro.
Les castanyoles són un instrument popular que es classifica en la família dels idiòfons entrexocats, com els platarets petits, les claus o els bastons. Sempre van per parelles, perquè amb una sola peça no fem res: en necessitem una altra per a que xoquin entre elles i es produeixi la vibració. Els membres d’aquesta família són molt antics: tenim notícia que els fenicis (fa prop de 3.000 anys) ja entrexocaven palets per a produir ritmes, i són moltes les cultures que entre els seus instruments populars ténen castanyoles de diferents tipus.
A Espanya van tenir una bona acollida a l’entorn del flamenc, però no únicament. Hi ha moltes músiques arreu de la península que inclouen les castanyoles: a Catalunya (els balls de gitanes i les jotes de les Terres de l’Ebre), a Aragó (les jotes), a Ses Illes (amb la típica i gegantina castanyola eivisenca), a Astúries, a Galícia, les “chácaras” de les Canàries o les “postizas” de Múrcia.
Les castanyoles també van treure el nas en el terreny de la música clàssica al segle XVIII: a la cort dels Borbons en l’època de Felip VIè i després de Carles III no era gens estrany l’acompanyament amb castanyoles de certes músiques per a guitarra o per a quartet de corda, sempre amb caràcter de dansa. En van compondre Scarlatti i Boccherini, ambdós italians fincats a Madrid.
Justament el segle XVIII es va iniciar amb la publicació d’un tractat que ha permès entendre com era la dansa a l’època del Barroc: un llibre de coreografies publicat l’any 1700 per Raoul Auger Feuillet, que juntament amb Pierre Beauchamp van idear un sistema de notació de la dansa a petició del Rei Sol Lluis XIV. En aquesta obra, i en les que va publicar en anys posteriors, hi ha anotades coreografies de ballets de Lully, Marais, Campra, danses populars i balls cortesans: una vertadera pedra de Rosetta de la dansa barroca.
Totes aquestes històries (i moltes d’altres) sobre la castanyola i la dansa me les explicava uns anys enrere el gran mestre de dansa espanyola i intèrpret de castanyoles José de Udaeta mentre preníem cafè al castell de Ribes, on ell vivia. Allà vaig descobrir que el comú dels mortals seguim creient que la castanyola és com el petit escarbat de Lorca. I només hi ha una manera de descobrir la riquesa i la diversitat musical que amaga l’escarbatet: assistir a concerts com el d’avui.
Avui la dansa barroca i les castanyoles s’instal•len al costat mateix de l’orgue del Vendrell en una experiència nova i suggerent. Tal com ens explica Ludovica Mosca: “El tractament de la castanyola amb l’orgue és completament diferent al que fem habitualment amb piano, clavicèmbal i altres instruments més rítmics, on els accents són molt clars i amb els que la castanyola pot treballar molt bé i de forma molt clara el contrapunt, els contratemps, reforçar frases, acompanyar de forma dinàmica amb crescendos i diminuendos... Però amb l’orgue tot és diferent: aquí hi ha molta més reverberació, uns atacs més suaus, un ritme no tant marcat i molta riquesa i varietat de registres, per això el paper de la castanyola ha de ser un altre. La part rítmica l’ha de reforçar la castanyola, subratllar les frases d’una altra manera, fer un frasseig més suau... És tot un repte que hem estat treballant la Lucie Žáková i jo i que ens fa molta il•lusió estrenar precisament aquí, amb aquest orgue tan magnífic del Vendrell”.
Algunes de les obres del concert s’interpretaran només amb l’orgue, d’altres amb orgue i dansa, i d’altres amb algun dels vuit parells diferents de castanyoles que utilitzarà Ludovica Mosca al llarg del recital, incloses castanyoles barroques de dona, castanyoles barroques d’home (una mica més grans) i les clàssiques de granadillo amb timbres diferents.

David Puertas Esteve, músic i periodista