Xavier Raventós és un vilanoví d’estiueig i nissaga vilanovina. Durant 10 anys va fer de reporter de guerra, el 1979 va cobrir la caiguda del Sha de Persia. Desprès Nicaragua, El Salvador, Sudan i més… És fotògraf i des de fa uns 20 anys es dedica a l’escultura a partir de treballar el ferro vell. El març del 2004, quan tot just acabava de començar amb l’escultura i, el Foment estava en plenes obres, ja vàrem fer una exposició a la Casa Ramona. Ara, la seva magnífica evolució com a escultor, justifica aquesta nova exposició que el propi autor ens defineix així:

“Sí, moments compartits, perquè per a mi l’Art, la creació artística, és una manera de compartir sentiments, sensacions, instants entre l’autor i l’espectador.

Si no hi a un transvasament de sensacions, si no s’aconsegueix una interacció, digui’s: emoció, admiració, rebuig, no hi ha art, perquè l’art és una manera de contactar amb el públic.

L’Art, és una manera d’expressar-se, d’entendre el món que ens envolta, és una manera d’alimentar l’esperit, de despertar les emocions, de comunicar-nos amb els nostres semblants. L’Art, no serveix per a res, no és necessari per a res, poden dir alguns, però és això mateix el que el fa tan especial, tan necessari, tan emocionant i fantàstic.

El procés creatiu, comença en dues fases, la primera és la recerca. Aquesta, pot ser en infinitat de llocs i moments. Quan era jove, algú, no recordo qui, em va dir: “No cal anar per la vida com una maleta”, cal estar atents al que ens envolta, i llavors apareixerà l’objecte que ens despertarà la nostra imaginació, i posarà en marxa tot el procés creatiu.

La segona i no menys important, són els somnis, l’entreson, aquests segons en què no estàs ni despert ni adormit, en el qual la imaginació és capaç de qualsevol cosa, o com la frase: “estàs somiant despert”, aquest instant que tot és possible, en què l’impossible es torna possible.

Penso que cal ser com un nen, no tenir por a les teves pròpies idees, sinó tot el contrari, treballar-les, i dur-les a terme. On uns veuen un simple cargol, jo veig a l’amant que abraça al seu esser estimat, la reixa de l’arada es convertirà en un ocell a punt d’emprendre el vol, i la ferradura d’un cavall, en un gràcil peix que solca les aigües. En el ferroveller pots trobar entre les tones de ferro, allí amuntegades, un univers de personatges que expressin tot un ventall d’emocions: alegria, tristesa, amor, passió, etc., que et portin a universos més personals, en els que res és el que sembla, on el que veiem no és més que un exercici d’equilibri, composició, estètica. Un món en el qual la perfecció no significa bellesa, i on els objectes estan tocats pel do de l’ús, on les petjades del seu passat, són tan importants, com la realitat del seu present o la incògnita del seu futur.

D’aquí, el títol d’aquesta exposició: En els somnis, neixen les escultures.

En aquesta exposició, veurem una sèrie de figures, tant humanes, com d’animals, i de velers, totes realitzades amb material de rebuig, ferros vells, eines antigues, tots ells trets d’enderrocaments, ferroveller, tallers mecànics. Material salvat del ferroveller. Però el que hem de veure, són els matisos, les expressions que s’aconsegueixen amb aquests ferros, que són les que donen vida als meus personatges. Una altra frase de la meva joventut: el bo si breu, dues vegades bo. Amb molt poc, penso que les meves obres, diuen molt, gairebé les podem veure plorar, riure, o gemegar, mentre fan l’amor.”