L’autor
Llicenciat amb grau en Història Moderna per la Universitat de Barcelona. Professor, ja retirat, de Geografia i Història a l’IES Eugeni d’Ors de Vilafranca del Penedès.
S’ha especialitzat en l’estudi d’aspectes polítics i socials de la Catalunya del segle XVII. Autor dels llibres Guerra dels Segadors i crisi social. Els exiliats filipistes, 1640-1652 (1984), En temps dels Àustries s. XVI-XVII (1992) i coautor de El Llibre Verd de Vilafranca (1992), Motines de Cataluña (1993), Poder i Conflicte (1996) i de diversos llibres de socials d’ESO. Cordinador de la Història de Vilafranca del Penedès (2008) i autor de l’article “Vilafranca als segles XVI i XVII: Societat i poder en una vila catalana”.
També és autor de diversos articles apareguts a L’Avenç, Manuscrits, Pedralbes, Cuadernos de Historia Moderna, Estudis d’Història Agrària, Diónysos i Del Penedès. I ha col·laborat en obres col·lectives i  ha dirigit els vídeos Història de Vilafranca. Segle XX. El Franquisme, 1939-1960 (1999) i La Vilafranca Moderna. Segles XVI-XVIII (2002).

El llibre
La Universitat de Vilafranca del Penedès va ser l'organització política municipal que durant quasi 400 anys va representar -no democràticament- un ampli conjunt de veïns. En aquest estudi es descriuen àmpliament les normes que entre finals segle XIV i 1716 van regular l'organització de la Universitat, i s’analitza, més en detall, l'estructura interna del municipi en els segles XVI i XVII, centrant l'atenció, tant en les institucions polítiques com en càrrecs municipals més tècnics que regulaven el comerç, les obres, la beneficència, l'ensenyament,....i que, fins i tot, tenien cura del manteniment del rellotge.
La Universitat fou una institució que s’anà modernitzant i adequant als canvis ocorreguts a la societat i economia de la vila durant molts anys. Tot aquest entramat institucional va desaparèixer a partir de 1716 a conseqüència de la derrota catalana davant la monarquia dels Borbons. Aquella derrota va ser la fi de la Universitat com entitat representativa. A partir d’aquell moment, tots els càrrecs municipals van ser designats directament o indirectament pel rei. Gràcies a la força de les armes de l’exèrcit borbònic, la monarquia implantà un model polític municipal completament aliè a la realitat política catalana.