El documental explora les contradiccions de la Unió Europea en la seva carrera per la transició energètica. El Pacte Verd Europeu i la Llei de Matèries Primeres Crítiques busquen aconseguir la neutralitat climàtica per al 2050, amb l’objectiu d'assegurar el subministrament intern i reduir la dependència exterior de matèries primeres, sobretot la importació de Xina. Donat el gran dèficit d’aquests recursos, imprescindibles per poder impulsar els cotxes elèctrics i les energies renovables, s'estan promovent projectes de mines de metalls i terres rares en tot el continent.

Curiosament, en aquesta Llei es van ignorar els drets dels pobles que serien els més afectats. La indústria minera minimitza les preocupacions dels afectats i promet una mineria sostenible i responsable. Hi ha exemples de bones pràctiques a Europa? Els crítics defensen que més mineria és una estratègia equivocada en la lluita contra el canvi climàtic i que la indústria extractiva només vol lucrar-se. Diego Marin, de l'Oficina Europea del Medi Ambient a Brussel·les, emprèn un viatge per Europa per examinar les afirmacions de la indústria i dels polítics de la UE segons les quals l'activitat minera a Europa compleix els estàndards més elevats del món.

Agricultors i ramaders, com l’Héctor, pagès a Extremadura, i Matti, pastor Sami de rens, tenen una cosa en comú; veuen amenaçat el seu mitjà de vida davant de nous jaciments de metalls estratègics. Mentre lluiten per defensar el seu futur i les empreses mineres fan lobbisme a Brussel·les, es revelen les contradiccions de la transició energètica; què passa amb les comunitats que viuen als territoris on es volen explotar aquests recursos? La Unió Europea sacrifica als seus pobles per a complaure a les grans companyies? La solució és esgotar més recursos en nom de la transició energètica? Sembla que la solució passi per substituir els combustibles fòssils per altres recursos finits. La major contradicció és voler protegir el medi ambient, destruint-lo.

Per arribar a conclusions sobre el costat menys visible de la transició verda i sobre qui n'assumeix el cost, el documental qüestiona si el creixement “verd” es pot aconseguir sense deixar profundes cicatrius en ecosistemes i comunitats.

Monika Grassl, directora de Girls don’t fly (2016), guardonada amb el Premi al Millor Documental al Festival Max Ophüls Preis, Alemanya, està especialitzada en direcció, guió i edició de cinema documental. Ha estat treballant entre França i Àustria.
Linda Osusky es dedica a la fotografia i al periodisme d'investigació, centrant-se en problemàtiques socials i ambientals. Va dirigir diversos documentals curts, sent aquest el seu primer llargmetratge. Continua treballant entre Espanya i Àustria.