“Roma”

Quants pares demanaven al seu fill de deu anys que fos “pelegrí, bohemi i somiador”, durant els anys 60? I quantes mares estaven disposades a que el seu únic descendent disfrutés del sexe lliure dels 70 a l’habitació del costat? Desgraciadament, ambdós interrogants poden traslladar-se a l’actualitat compartint resposta: molt pocs. Potser per això, la llibertat, i sobretot l’aprenentatge propi del nen que es converteix en home a base de prendre decisions és una de les constants de la darrera pel•lícula d’Adolfo Aristarain. Amb “Roma”, el director argentí rendeix homenatge a la seva mare a través d’una història d’amor de caràcter autobiogràfic que toca la fibra; senzill, intel•ligent, i molt tendre, el film compta amb Juan Diego Botto, José Sacristán i la meravellosa actriu argentina Susú Pecoraro en els papers principals. Resulta impossible imaginar-se un repartiment més encertat per a una pel•lícula que fa de la quotidianitat una autèntica oda, on res ni ningú és mediocre, i els triomfos són sempre petits, però únics. El respecte amb el que Aristaráin s’apropa als seus personatges, sense jutjar-los, és un dels màxims atractius d’un llargmetratge lent, que porta a l’espectador a una Argentina en plena revolució política. Mitjançant el veterà escriptor Joaquín Góñiz, el director plasma les diferents formes d’afecte al llarg d’una vida: l’amor als amics, a les noies, a la feina... Cap d’ells, però, són incapaços de superar l’amor d’una mare pel seu fill a la pel•lícula. Segons el pare del protagonista, qualsevol riu és vàlid per escoltar problemes i emportar-se’ls; “Roma” potser no fa màgia, però fa navegar l’espectador en un trajecte tant i tant conmovedor, que converteix els seus 155 minuts de durada en un tres i no res. Increïble.