Un país inexistent per a una Europa incompleta

Una vegada més, ens trobam davant una constitució que no ens reconeix. La constitució espanyola va obrir el pas de la transparència completa de les nacions sense estat sota domini espanyol. En no reconèixer altra sobirania que la del suposat «poble espanyol», en no acceptar com a pròpia de l’estat altra llengua que l’espanyola (dita «castellana» perquè els parlants d’altres llengües ens vegem impel·lits a sentir-nos també «espanyols»), en no permetre la federació entre comunitats autònomes (per fer impossibles els Països Catalans com a projecte polític), ens condemnava al no reconeixement i a la incapacitat de decisió pròpia.

El model d’Europa unida que s’està construint a través del present Tractat constitucional va d’acord amb aquestes prerrogatives, perquè l’Europa que s’està construint és l’Europa dels estats. Aquells que no tenen estat, no poden tenir una presència normal en el context d’aquesta Unió europea. Hauríem de parlar, per tant, d’un federalisme esguerrat, amb mancances clares pel cantó de les nacions sense estat. I no és que no existissin possibilitats diferents. Des de l’Aliança Lliure Europea, de la qual forma part Esquerra Republicana de Catalunya, es va proposar una «ampliació interior» de la Unió europea, que implicàs les nacions no reconegudes que es troben dins estats que ja formen part de la Unió: aquesta proposta hauria afectat nacions com Escòcia, el País de Galles, Euskadi, Còrsega, Bretanya o els Països Catalans. Aquesta proposta hauria permès el reconeixement constitucional de les nacions sense estat i hauria constituït una sortida imaginativa i elegant per al conjunt dels òrgans de la Unió.

Els catalans som europeistes, i des d’ERC, molt sincerament, hauríem volgut poder votar Sí a la constitució europea. Però, com podem votar afirmativament una constitució per a la qual som transparents? Com podem votar favorablement a un text constitucional que no reconeix l’oficialitat de la llengua catalana, ni la presència dels Països Catalans a Europa, ni tan sols l’existència dels catalans com a comunitat nacional?

En la compareixença de Durao Barroso, vaig demanar un gest senzillíssim, molt poqueta cosa, però que hauria constituït una demostració de bona voluntat, d’una mínima bona voluntat: la inclusió del català, amb el seu nom, en la llista de llengües oficials de la Unió europea. Això, emperò, com tota la resta, requeria el vistiplau de l’Estat espanyol. Un estat que continua entestat a construir Europa sense cap tipus de presència catalana (com correspon a la seua tradició jacobina). Com que Europa diu No als catalans, els catalans no podem respondre, amb dignitat, d’altra manera que dient No al present tractat per a una futura Constitució europea, malauradament mancada en origen.

Bernat Joan, eurodiputat ERC