Les dues Hanoi

Hanoi —com tota ciutat, com tot individu— és un mar remorós de
contradiccions constants. Fa ja un any llarg que hi visc i, a tot estirar,
gosaria descriure les seves evolucions quotidianes, però mai no sabria treure’n conclusions. Mai no sabria explicar Hanoi a un passavolant que hi volgués fer una curta estada.

No crec que exageri quan afirmo que, possiblement, Hanoi sigui la ciutat més bella del sud-est asiàtic. Ho és infinitament més que la seva germana del sud, l’antiga Saigon i avui —batejada així després de la reunificació del país— Ciutat Ho Chi Minh, en honor al líder que va ajudar el Vietnam a creuar el tortuós llindar de la independència.

Ho és també, al meu parer, més que Bangkok, la caòtica, absorvent, ingent metròpoli d’aquesta banda del planeta.

M’atreviria, potser, a una vaga conclusió, a destacar una característica
—d’entre tantes— que podria definir l’ànima d’aquesta ciutat. És la gran distància que separa la Hanoi diürna de la nocturna. Una passejada pels volts del llac Hoan Kiem —el cor antic de la vila— a les vuit del matí o a les dotze del migdia o a quarts de sis de la tarda mostra una ciutat volcànica, en plena efervescència urbana, amb l’activitat del comerç petit, fins i tot miniaturitzat, a tot drap; amb un trànsit frenètic, perillosíssim; amb l’home que pedaleja el cicló cridant la teva atenció amb un cop de botzina; amb la venedora ambulant —barret cònic de palla, mercaderia pengim-penjam dels dos extrems d’una vara de bambú carregada a l’espatlla— cantant el seu producte pels revolts dels carrers. A l’hora del capvespre, tot aquest maremàgnum de febre humana entra a poc a poc en una placidesa que encara belluga. És l’hora dels bia-hoi, els restaurants baratíssims de menges ràpides i cervesa abundant. El hanoià, en aquesta hora imprecisa del crepuscle, entra en un estat de mediterraneïtat, de napolità amb veu ampla i ulls flamejants per la vinassa o el licor d’arròs. La gent s’esbargeix a l’eixida de les cases, picossant de la miríada de platets que s’estenen per taules nanes de plàstic disposades caòticament per les voreres estretes.

A les onze, a quarts de dotze de la nit, tot d’una Hanoi és una ciutat
fantasma. L’enllumenat elèctric és gairebé inexistent. Se sent, al lluny, algun rugit de moto escadussera. Passejar per aquests carrers immersos en la fosca, sota el brancam d’uns arbres que adopten figures escabroses, amb una boira baixa i el miol d’un gat enfollit per la fam o el zel, és una experiència única i inoblidable. Un se sent embolcallat per una mena de romanticisme que creia completament passat avall. En aquestes hores de la nit, sembla impossible afirmar que la Hanoi diürna i la Hanoi nocturna puguin tractar-se de la mateixa ciutat.