En Blanquet

En Blanquet era un gos a qui la sort, la dissortada sort, l'havia dut sota un pont. A la carretera que uneix l'Hospitalet de Llobregat amb Barcelona, per Collblanc. Aneu a saber si en algun moment tingué amos o si aquests el batejaren. Només ell ens ho podria dir. La seva presència i l'indret on se'l podia veure es varen tornar indissociables. Blanquet, era el color que més s'apropava al del seu pelatge. Tot i que era blanc, el seu color no es podia associar amb aquell que llueixen altres gossos que, a més d'ésser blancs, acaben de sortir de la perruqueria.

Abans d'arribar al seu catau, ja de lluny, fèiem vista per si era a la cruïlla dels semàfors. No era ben bé sota el pont. Tenies que començar a baixar un terraplè per trobar-te un porticó de finestra i un bidó de plàstic, tallat, amb aigua a dins. Quan no el vèiem, ens tenia una estona ocupats i preocupats. Ens abocàvem a la barana del pont i el cridàvem. A vegades, ens sorprenia. Remenant la cua i corrent vers on érem, es deixava acaronar. Quan no sortia, per consolar-nos, ens l'imaginàvem rondant alguna gossa, tot i que era difícil deixar de pensar en el pitjor. La carretera en aquell tram és molt perillosa...

Era un petaner sense arbre genealògic, manyac i afectuós del que per no saber no sabíem ni el seu nom. Un gos com el que ni ha molts. Potser, fidel company d'un indigent que n'estava d'ell, i, que els dos estaven prou malament. Però en Blanquet no passava gana. Se'l veia prou content, grassonet i eixerit. Qui sap si, de no tenir amo, alguns li en donaven de menjar. Un gos abandonat s'agafa a un ferro roent i per la teca hi fa estada, com les persones.

No us podria explicar la sensació que em produí una brigada d'obres obrint una rasa des la vorera fins l'antic llit del riu... Tot i que l'amagatall restà tal i com havia estat sempre, l'animaló va deixar de freqüentar aquell lloc. Això, els obrers no podien evitar-ho. Potser s'havia mudat, tot i esperant que les obres acabessin.

Quina historia hi ha darrera la presència d'aquest i d'altres gossos de carrer? En la majoria dels casos, no ho sabem. Aquesta, tampoc us la puc explicar del tot.

El meu fill, l'altra dia, em va proposar d'escriure un relat en que el protagonista fos un gos. Segur que, en el fons del seu ànim, hi era en Blanquet. No m'ho va dir. M'ho va demanar. En Blanquet no és fruit de la imaginació creativa. Les pàgines viscudes de la seva vida, l'hi pertanyen a ell. Són seves i de ningú més. Nosaltres, no podem ni tenim el dret d'inventar-nos res que desconeixem. Si, però, mostrar el nostre respecte per uns moments compartits, amb tota la càrrega emocional implícita.

Ara, ens tindríem que posar, tots, a pensar seriosament. Què fan els que deixen un animaló, gos o el que sigui, al bell mig d'una carretera, com qui baixa a fer un riu, i, desprès marxen de vacances?


Resum del que no sabíem: Siguis on siguis, Blanquet, tint per segur que, si aquestes ratlles serveixen per que la gent tracti una mica millor els animalons que han adoptat, el teu pas per aquesta vida s'ha haurà vist, en certa manera, compensat.